D’A (II). Relat honest que es perd en la narració

Sincera, honesta i clara. Així es presenta Adam, l’òpera prima de Rhys Ernst. Tot comença quan l’adolescent protagonista de la cinta decideix passar l’estiu a Nova York amb la seva germana Casey, estudiant universitària. Casey és una noia lesbiana que amaga als seus pares la seva sexualitat i que ha trobat a la ciutat que mai dorm el lloc per ser qui és. Durant la seva visita, Adam coneixerà i s’endinsarà més en la realitat d’ella i de les persones que formen el seu voltant, una comunitat LGTBI activista i activa.

El que ens explica aquest film sense tabús ni dobles sentits, parlant directe a l’espectador, interpel·lant-lo, és la recerca de cada persona del seu lloc al món i la necessitat de d’autodescobrir-se. Tots els personatges que surten a la cinta, encara que semblin els més segurs de la seva comunitat, no deixen de buscar i esbrinar, a força d’encertar-la i equivocar-se, qui són de veritat. Quins són els seus somnis, els seus anhels, les seves pors i els seus desitjos.

El principal buscador de la seva persona adulta és Adam, interpretat magníficament per Nicolas Alexander, un adolescent tímid i introvertit que vol ser capaç de parlar amb una noia –i fer altres coses- sense tenir por a cagar-la. La seva evolució al llarg de l’estiu, el seu creixement, es va desenvolupant d’una manera molt natural. El canvi d’un entorn conegut, com és casa seva, a un per descobrir on tot és diferent, li marca. Especialment influeix en el seu canvi el redescobriment que fa de la seva germana, tan segura per telèfon i tan covard en les seves relacions. I l’amor, com no podria ser d’una altra manera, l’indueix a un canvi encara més gran. No només el romàntic, sinó també l’entramat de noves amistats que li fan plantejar-se molts pensaments que creia ferms. Alexander connecta amb l’espectador, l’acompanyem en el seu viatge a la maduresa amb certa tensió i desconeixement. I, realment, aquesta és la intenció d’Ernst, fer-nos coneixedors d’una realitat que moltes vegades obviem.

Margaret Qualley dóna vida a Casey, la germana, que tot i estar segura de qui és, això no l’impedeix dubtar i sentir por davant de diversos obstacles i actituds que se li presenten. Les seves pròpies contradiccions són un element molt interessant de la pel·lícula. Qualley demostra, una vegada més, que és l’adequada per fer personatges fluids, amb una dualitat i efervescència atraient.

En general, el que més destaca d’aquest film és el gran treball de càsting i de creació d’una àmplia mostra de diferents de personatges que ha fet Ernst. Aquesta és la seva riquesa, posar el focus en un lloc concret i oferir-nos tot el que podem trobar, amb tots els matisos possibles.

El seu problema principal, i segurament més greu, és la narració d’aquesta història. No tant el seu guió, que té algunes converses molt interessants, sinó en el ritme i els temps dedicats a cada segment del metratge. L’inici és trepidant i àgil, enganxa i emociona, però a mesura que avança la trama aquesta es va aturant i espessint, creant moments de pauses massa denses. He desconnectat masses vegades per ser una cinta que prometia molt a l’inici amb el muntatge, la premissa i el seu càsting.

Tot i això, el seu conjunt és una molt bona proposta en tema i forma, culminant amb un desenllaç interessant, realista, gens forçat i narrat d’una manera sincera i honesta.


Deixa un comentari