D’A (I). Càlida i atraient, la desil·lusió del present

El que comença com una infidelitat descoberta acaba convertint-se en una nit de reflexió sobre què podria haver sigut el futur si els protagonistes haguessin pres una decisió diferent 20 anys enrere. En realitat, aquest és un resum bastant simple i esquemàtic del que ens ofereix Christophe Honoré amb el seu film Chambre 212 (Habitación 212), pel·lícula inaugural del D’A Film Festival.

Amb un inici directe i sense gaires floritures ens presenta a Maria (Chiara Mastroianni), una dona pragmàtica que s’ha acostumat a una vida sense gaires emocions. Allò que necessita o desitja, ho agafa sense importar les conseqüències. La lògica la porta a analitzar la seva vida més amb el cap que amb el cor. I aquesta faceta de la protagonista se’ns mostra només començar la història perquè ho tinguem clar: pas decidit i una música enèrgica que l’acompanya pels carrers de la seva ciutat des de l’habitació del seu darrer amant cap a casa seva, on l’espera el seu marit.

Un cop el seu marit (Richard) ha descobert la infidelitat, ella necessitarà sortir de casa per pensar en quin serà el següent pas i, evidentment, es trasllada a l’habitació 212 de l’hotel que queda davant de casa. Allà es “retrobarà” amb personatges del seu passat i amb les seves emocions en forma figurativa, una espècie de conte de Nadal, però en comptes de fantasmes de diferents temps, reproduccions de diferents persones que han marcat d’alguna manera la seva vida. El camí nocturn la portarà a pensar si les decisions preses sobre un futur somiat van ser les correctes o no.

Sense entrar més en la trama, que té l’atractiu en el seu descobriment a bocins i pas a pas, viatgem amb Maria no només al passat, sinó també a la seva realitat actual.

Divertida, poètica i reflexiva, així es podria definir aquesta cinta. Els diàlegs, ràpids i intel·ligents, i la química entre els personatges suporta tota l’acció i fa que et quedis enganxada a la història. Tot i això, a mig metratge el ritme decau i allarga la narrativa fent mirar el rellotge alguna vegada. Afortunadament, la direcció d’Honoré sap com remuntar i, a través de reclams visuals i sonors –quina gran banda sonora!-, aconsegueix que l’espectador es quedi per veure els darrers focs artificials d’aquesta introspecció.

Està rodada amb una fotografia càlida i atraient, que crea un clima de llar i benestar en un moment revulsiu de la vida dels protagonistes. Filmada amb un aire poètic i literari, els seus plans van ballant d’un personatge a un altre fent interessant cadascun d’ells.

Chiara Mastroianni, protagonista absoluta de la cinta, projecta una sensualitat atraient que es barreja amb la melancolia i la nostàlgia per un temps passat que no acaba de saber encaixar amb els anhels del present. Cadascuna de les seves intencions o emocions se’ns transmet amb la seva mirada i la posició corporal que adopta en cada situació.

Vincent Lacoste – descobert per mi a la meravellosa Plaire, aimer et courir vite – ens proposa un Richard jove alegre i amb molta vitalitat. La química entre ell i Mastroianni traspassa la pantalla, la seva intimitat es converteix en la nostra. Lacoste desplega tot un art interpretatiu, ple de ritme, intensitat i escepticisme al mateix temps. Un ventall de colors molt adient a la narrativa i que encaixa amb el to del film.

Camille Cottin y Benjamin Biolay també fan de la seva parcel·la un focus de llum molt interessant i imprescindible.

Amb un to desacomplexat, però envoltat de tendresa, Honoré ens fa partícips de la seva gran reflexió, i és que “mai pots endevinar que et farà feliç”.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s