D’A (III). Inquietant hipnosi

Amb una càrrega hipnotitzadora molt important, Little Joe s’ha presentat al D’A Film Festival com una de les grans propostes. La nova pel·lícula de Jessica Hausner ens planteja una reflexió sobre els límits de la manipulació genètica biològica i també de les relacions personals.

Alice (Emily Beecham) és una criadora de plantes en una corporació que està desenvolupant noves espècies. La seva creació és una planta que, com a recompensa a les cures, les paraules i l’amor, desprèn i proporciona felicitat als seus compradors. El problema sorgeix quan la resta dels seus companys s’assabenten que per tenir controlada la reproducció de la planta, Alice ha manipulat genèticament la planta amb un virus perquè no sigui fèrtil. Per tant, el seu pol·len no fa la funció que hauria de fer. Què implicarà això? Teniu una hora i mitja per descobrir-ho.

La capacitat narrativa de Hausner amb diàlegs precisos i inquietants, creen una atmosfera que captiva a l’espectador i el deixa sospitant tot el metratge sobre com evolucionarà la trama. L’absència de sons o música quan els personatges parlen, fa que quan aquests apareixen es converteixin en els narradors de la història, acompanyant plans molt estudiants per provocar en l’espectador una nova onada d’inquietud. La càmera balla entre els personatges en primers plans per intensificar les seves paraules o les seves emocions. Una òptica que s’amplia amb grans plans generals que parlen de la magnitud de l’experiment quan, per exemple, es recorren les sales plenes de plantes.

En tota la poètica visual que ens ofereix la realitzadora, tenen un lloc molt important els colors. La gama cromàtica ajuda a diferenciar els espais i la intensitat de la narració. Un paleta de colors més aviat pastel, que profunditza amb el color vermell associat en tot moment a la planta protagonista de la història. El pas de color, de la sala on es troba la planta, de blanc a vermell ens fa estar més a l’aguait, sentint els perills que poden sorgir en qualsevol moment. Una fotografia higiènica, sense soroll i honesta amb el que mostra, ens clava a la pantalla.

Tot aquest entramat científic s’embolica encara més quan s’introdueixen les relacions humanes entre els diferents personatges. Tots ells amb una actitud bastant distant entre els altres, i això apunta també a una reflexió sobre la necessitat de socialitzar-se i sentir una “felicitat” encara que sigui falsa. I aquí els intèrprets no podrien estar més encertats, amb una Emily Beecham molt creïble, però sobretot amb un Ben Wishaw que torna a demostrar que és una de les grans estrelles britàniques.

Alice és el canal d’introducció del públic a la història i amb ella anem descobrint la veritat de tot plegat. El seu escepticisme inicial ens provoca cert rebuig, acceptant una protagonista freda i distanciada emocionalment de tothom, fins i tot del seu fill Joe. Beecham transmet amb molta versemblança aquesta incompetència per les relacions personals, des del seu llenguatge corporal a la seva mirada dispersa.

Wishaw és l’actor ideal per fer el paper de personatge inquietant i de dubtosa integritat mental. Tot en ell evoca a cada pas del seu canvi en la trama. Comença com un noi tímid, incapaç gairebé d’entaular una conversa, defugint la mirada, per acabar fent-se amb el control de la situació, dominant i manipulant el que es necessiti. La seva mirada és el detonant de tota la inquietud interpretativa de la cinta.

Absorbeix, captiva i ens provoca un malestar intern sobre l’evolució de la societat i la ciència. Segurament, aquest és l’objectiu del film i ho aconsegueix amb escreix.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s