Cicle poderós, tancament antològic

Des que Alfred García va anunciar, al mes de setembre, el projecte El círculo rojo, amb la reedició del seu disc 1016, la publicació d’un curtmetratge i el concert de final de gira, que s’ha respirat l’ambient de comiat en cada aparició pública que ha fet. Cada vegada que avançava detalls del projecte o donava alguna pista de com sonarien les cançons que s’afegien a la reedició, un flaire de nostàlgia i acomiadament inundava les seves paraules i, també, als seus seguidors.

L’últim pas d’aquest camí, del 1016 Tour, es donava aquest dissabte al Sant Jordi Club amb unes 4.500 persones que van corejar cadascuna de les lletres i melodies del cantautor del Prat de Llobregat. García explicava a les entrevistes de promoció que, per ell, aquest final de gira era com una gran festa d’aniversari on havien deixat volar la imaginació (i també el pressupost) i, així va ser, també pels seus seguidors, molts d’ells viatjant des de diferents parts de la geografia espanyola, acabant el seu pelegrinatge de concerts a Barcelona.

La primera sorpresa la vaig trobar a la cua del concert, on s’aglutinaven persones de totes les edats i condicions. Fora del estereotip atribuït a aquest tipus d’artistes (sortits d’un talent show), amb el seu projecte, Alfred congregava en aquest concert una gran forquilla d’edats i estils, des de persones d’edat avançada a joves acompanyats dels seus pares, passant per totes les edats que es pugui imaginar. I tots se sabien les lletres, quin moment era l’indicat per cridar amb més força i, sobretot, que havien de donar-ho tot perquè aquesta era, de moment, l’última nit per veure’l en directe.

Una vegada ja a dins, i amb la panoràmica que em donaven les grades, es veia com s’anava omplint la sala del Sant Jordi Club i com creixia l’emoció i el misteri per saber què hi havia darrera un llençol blanc que tapava l’escenografia (ideada especialment per aquest esdeveniment). Mentre el públic esperava es podia escoltar una playlist que el propi Alfred havia elaborat per a la ocasió: La M.O.D.A., Michael Jackson, Ed Sheeran, Paul Young i Crowded House, van ser alguns dels aperitius que ens va deixar. I de cop sonava Grace de Jeff Buckley, i tothom sabia què significava: començava l’espectacle.

Jugant amb les llums i el llençol, amb una mica d’estil Michael Jackson, Alfred sortia a l’escenari i projectava la seva ombra mentre entonava les primeres paraules del Georgia on my mind de Ray Charles que li va valdre l’entrada a l’acadèmia d’OT. Una introducció molt significativa –però curta pels amants d’aquest tema- que donava el tret de sortida al concert final. Nova escenografia, de nou ambientant a Mart, amb una secció especial per un quartet de corda que s’afegia a la banda ja coneguda, una pantalla gegant per on van passar els videoclips i el curtmetratge de la reedició, a més d’altres visuals, i llums, colors, confeti i, fins i tot, foc en alguns dels moments més apoteòsics de la nit.

Durant el concert va fer un repàs per tot el disc, a excepció de dos temes: Et vull veure i No cuentes conmigo. En comptes d’aquests, va afegir la col·laboració amb Isma Romero que porta per títol Cicatriz i dos dels temes que va cantar durant el seu pas per l’acadèmia, Insurrección (El último de la fila) –un clàssic en tots els concerts de la gira- i Maldita dulzura (Vetusta morla).

Totes les cançons de 1016 tenen un component que ha fet que el públic li hagi donat un valor o un altre, com el propi autor, segons el moment de la seva vida o de la gira en què han participat. Hi ha, sens dubte, una de molt especial i és un dels himnes del disc. Que nos sigan las luces va fer que el públic s’emocionés i que també ho fes l’Alfred. El Sant Jordi Club es va il·luminar amb aquest gran tema, la gent va cridar, saltar i gaudir cadascuna de les notes que la 1016 band va oferir, la cara de l’artista era d’il·lusió i agraïment per tot el que li estava passant.

Hi havia un total de 6 col·laboracions al concert, amb Raúl Gómez va cantar Wonder, amb Isma Romero Cicatriz i amb Dani Fernández Madrid. I les altres tres van crear moments molt especials. Em sembla, i crec que no erro al dir-ho, que la més esperada era la compartida amb Rayden. Després de mesos de demanar els fans l’enregistrament de Comunicado oficial, i d’haver-la sentit, per fragments, en alguns directes, està a la reedició i es notava que hi havia ganes de cantar-la a ple pulmó. El  “dímelo” va ressonar a les parets de l’edifici com si no hi hagués un demà, només cal buscar algun dels vídeos que es troben a les xarxes socials. L’altre esperada era la irrupció d’Alguer Miquel per cantar Crema la nit, aquest cant d’amor a les falles i la terra valenciana. Petita, com una festa major, va fer repicar de mans a tothom. I un dels moments amb més sentiment, es va compartir amb Bely Basarte, mentre cantaven Por si te hace falta, el públic li transmetia al cantautor –fins i tot, al final, a capella- tot el que sentien.

Ballar amb el Let me go o gaudir de la improvisació de piano a mode d’introducció de la meravella que és La ciutat, van ser altres dels moments estel·lars d’aquest final de gira, que va tancar amb García fent un anunci-regal, un últim single del disc, amb videoclip inclòs. Amar volar al invierno, que va néixer del seu viatge i concert a Buenos Aires, tanca aquest cicle de dos anys.

Alfred García no va voler acabar aquesta etapa sense donar les gràcies a tot el seu equip i al públic que ha pagat entrades als seus concerts durant tot aquest any. Especial menció cal fer per aquesta banda de set integrants que han demostrat amb escreix durant aquest temps la qualitat musical que tenen i com de bé s’entenen entre tots. Queda clar que la seva millor carta en el món de la música són els seus directes i, això, ja ho diu tot. Al final s’han convertit en una família i així es veia al final del concert amb l’abraçada final que van protagonitzar a peu de passarel·la.

Ara arriba un descans, més que necessari, per l’Alfred García i el seu equip. Cap a on anirà la seva carrera o com serà el seu proper disc, són temes que queden a l’aire, però ha quedat clar que sap com s’ha de rodejar i quina és la seva força principal: el treball i la constància. S’ha vist en el seu disc que, evidentment, podria ser millor; en la seva gira, potser massa extensa en nombre de concerts; i en la seva idea de projecte, proves contundents de com pot arribar a ser la seva carrera musical en el futur.

El públic, estarem esperant amb curiositat i ganes què ens depara el futur Alfred García.


One thought on “Cicle poderós, tancament antològic

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s