Felicitat brillant

laschicasdelcoro

Divertit, alegre, lliure i feliç, així és el musical Las chicas del coro (Aquitània Teatre) que fa oblidar al públic la vida que hi ha fora del teatre durant un parell d’hores.

A dalt de l’escenari tres drags queens que estan a punt d’explicar-nos la seva història. Remuntant-se al 1994 quan van presentar-se a un concurs de talents i els hi va canviar la vida. Per bé o malament… elles t’ho expliquen. Que ens ubiquem en aquesta època és essencial per tot el què vindrà a partir d’aquesta introducció.

Però no us deixeu enganyar, sota aquesta llampegant explosió de colors, lluentons, música i grans veus hi ha també una idea molt important: lluitar per ser tu mateix/a i ser feliç. Dir-ho tot ben alt i sense embuts, sense deixar que ningú intenti canviar-te o fer-te creure que no pot ser qui ets.

Tenim a tres amigues drag queens, cadascuna amb els seus somnis i realitats, però també a un diva vinguda a menys que tot i veure el final de la seva carrera, vol continuar batallant per la seva felicitat. I en comparsa, un agent que es nega a sí mateix mentre intenta influir en la vida de totes quatre.

Àgil i molt, però molt divertit, el text està elaborat com una narració col·lectiva, on se’ns presenten passatges de la història i, a vegades, se’ns comenten pels mateixos intèrprets dalt de l’escenari. Aquesta manera de narrar fa que el públic se senti còmplice i part important del moment, creant un vincle d’amistat que no marxa ni quan surts del teatre.

La música és vibrant amb unes lletres molt acurades i sinceres, provoquen que l’espectadora no pugui parar de plorar de riure gairebé en tot l’espectacle -especialment el moment boy band, el meu preferit-. Tenim la música, les cançons, però… i les veus? Magnífiques totes.

La versatilitat d’Esther Peñas en cadascuna de les seves aparicions és un dels grans descobriments d’aquesta obra. No només vocalment, està clar que és un prodigi des del primer medley, sinó també en cada canvi de personatge. Quin plaer veure-la sobre l’escenari. Javier Prados com a Cristal, Miguel Ángel Sánchez com a Leo i Xavi Duch com a Dina, estan sublims. Especialment Duch aconsegueix desaparèixer totalment darrera de Dina quan puja als talons impossibles i també quan s’enfunda en el xandall de polièster (en aquest moment es produeix un baròmetre de l’edat del públic molt clar).

Si vas a veure aquest espectacle surts rient i amb ganes de molta festa, què més necessites?


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s