Americana (III). Brutalment dura i commovedora

americana_mass_2

Exhausta i amb un nus a la gola que no pot marxar, així et quedes quan surts de veure Mass. Un relat molt dolorós i molt ben narrat, amb un ritme natural que va intensificant la narració a mesura que els seus personatges van obrint-se i mostrant pensaments i emocions. Brutalment dura i commovedora.

Per enfrontar-te a aquest film de Fran Kranz el millor és no saber-ne res, potser només amb que comença amb dos matrimonis trobant-se en un habitació d’una església per parlar. El fet d’anar descobrint a poc a poc què tenen en comú i el perquè de la trobada és un dels grans encerts de la pel·lícula

Ens trobem amb una cinta estructurada amb plans fixos, per marcar la distància entre el públic i el metratge. Un espai necessari per ser observadores d’aquesta història. No prenem part, només estem per escoltar i veure aquests quatre personatges magníficament interpretats per Ann Dowd, Martha Plimpton, Jason Isaacs i Reed Birney. La pel·lícula son Linda, Gail, Jay i Richard, i els seus intèrprets s’hi deixen la pell i l’ànima en cada racó d’ella. Hi ha algun personatge secundari que té presència en moments puntuals, però la intensitat es viu en les quatre parets de l’habitació amb aquestes dues parelles.

L’inici silenciós, sense explicar res, va provocant que l’espectadora, en només 15 minuts de metratge, ja tingui al seu cap desenes de teories sobre què els ha portat fins aquí. Algunes aniran pel camí adequat, d’altres no hauran ensumat res de la trama. A poc a poc, i gràcies a la presència d’aquests personatges, anem sentin el pes de la història i a mitja pel·lícula ja sabem el punt de partida de tot plegat, però això no provoca que baixi la tensió.

El nus a la gola, la manca de respiració i l’emoció que et provoquen els seus diàlegs i les paraules que es van intercanviant va en augment. No te n’adones, però estàs a mercè de cada gest i cada mirada que dirigeixen envers als altres. El motiu ja no importa, estàs inquieta perquè no saps fins a on pot arribar tot plegat i pateixes, per i amb ells/es.

Hi ha moltes escenes memorables -que valdrien tots els premis de la indústria-, però hi ha una en concret, al final de tot, quan creus que ja no pots més, que acaba tocant la darrera tecla que calia per enfonsar-te.

T’esquinça el cor, et deixa una sensació que no és fàcil de fer marxar, però alhora és un relat necessari i inspirador.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s