Només cuidem les ferides visibles

ladonadeltercersegona

Una reunió de veïns de l’escala. La Raquel, que mai participa d’aquestes reunions perquè no té temps –ni ganes-, aprofita el torn de precs i preguntes per intervenir i posar en coneixement de la resta la seva situació. Nerviosa al principi i amb dificultats per posar en ordre les seves idees, comença la seva exposició feblement, però a mesura que avança la seva narració es consoliden les seves paraules i posa fermesa en allò que vol explicar: el seu fill és el responsable del trencament de les bústies noves. Però això, només és l’inici de tot a La dona del tercer segona (Sala Atrium).

Actuant com a veïns d’aquesta escala, el públic entoma el monòleg de la Raquel, interpretada per Àurea Márquez, amb una incertesa que a poc a poc es va convertint en incomoditat. Perquè ella primer explica què ha fet el seu fill, però acaba exposant una situació que mostra les vergonyes de més d’un veí.

Márquez és qui fa funcionar aquest text de principi a fi. Amb el seu posat nerviós i indecís a l’inici, se’ns intueix una dona que amaga una realitat difícil. A mesura que ens narra el perquè de la seva compareixença, va exposant la seva vida i tot allò amb el que ha hagut de conviure al llarg dels anys i que l’han convertit en la persona que és avui dia, en la mare lluitadora que una vegada més intenta buscar el millor pel seu fill. Tot i que aquesta realitat ens colpeja a cada paraula de Márquez, es tracta d’una exposició subtil i ben tramada, amb algun entrebanc, que ens fa viatjar a través dels seus sentiments i emocions, les seves preocupacions i els seus neguits.

Un text al qual potser costa entrar al principi, però que va engolint al públic, no només amb les paraules sinó també amb l’ajuda d’un material audiovisual que fa més accessible l’imaginari que se’ns presenta. L’explosió emocional que pateix la protagonista amb l’avançament de la seva narrativa és proporcional a la incomoditat que provoquen les seves paraules acusadores cap els veïns (el públic).

Es tracta d’un exercici valent i difícil que vol mostrar l’estigma que pateixen les persones amb malalties mentals per culpa del desconeixement i la manca d’empatia. Víctor Borràs Gasch en aquest text no fa pedagogia d’aquestes malalties, sinó que posa el focus en com la societat defuig i marca a les persones que les pateixen, sense voluntat per comprendre-les o ajudar-les a tenir una vida millor. I aquí també entra el sistema sanitari i la seva precarietat a l’hora de tractar aquestes persones. I és que, com diu la Raquel clarament en un moment del seu monòleg: només es miren bé les ferides visibles.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s