La resistència global

Podria haver deixat aquest article pel desembre, un cop s’acabés definitivament la sèrie, però la veritat és que els darrers cinc capítols no canviaran gaire el fenomen que ha suposat La casa de papel a nivell mundial.

Més focs artificials, més espectacular, més potència i més ambició. Aquests són els ingredients de la darrera temporada i tot l’atracament al Banc d’Espanya. Així, doncs, continua amb l’esperit que va adquirir aquesta sèrie quan va ser adquirida pel catàleg de Netflix.

La casa de papel es va estrenar a Antena 3 al 2017 passant bastant desapercebuda pel gran públic. Sembla que l’atracament a la Fábrica de moneda y timbre per una banda de desconeguts amb noms de ciutat no va acabar d’extasiar al públic. Poques persones vam gaudir d’aquell primer atracament on el guió estava elaborat al mil·límetre. On tot encaixava i tenia sentit. Amb la resolució d’aquell primer robatori, ja a la plataforma digital, semblava que havia tancat una sèrie pionera d’acció a Espanya amb la signatura d’Alex Pina. Però va passar el que només devien preveure els cervells de Netflix: la sèrie va començar a catapultar-se a tot el món, creant seguidors i públic entregat allà on s’estrenava. Va convertir-se en un fenomen mundial… i va passar el que alguns es temien: renovació per a una nova temporada.

Amb la nova temporada, s’havien d’inventar un pretext que els portés a reunir a tota la banda i que, això, els portés a fer un altre atracament. Ara més gran, més espectacular, més potent, més… el que fos, que per això el pressupost havia crescut exponencialment. Tot ho tenien de cara. O això semblava. El tret de sortida de la nova trama no estava malament, però ja es veia que La casa de papel havia estat pensada originalment per a un sol robatori.

Tot i això, la repercussió mundial es va poder observar a cada temporada nova que s’estrenava i no només això, les granotes vermelles i les caretes de Dalí es van convertir en el símbol de la Resistència per a qualsevol aspecte o assumpte a reivindicar. Es va recuperar el Bella ciao d’una manera espectacular i aquestes icones van ser presents arreu. Netflix ho va aprofitar, també, per fer un documental:

3 de setembre de 2021, després del retard per la pandèmia, ha arribat la primera part de la cinquena i última temporada de La casa de papel i sembla que ja ens podrem acomiadar de la banda i els seus enemics. Aquests primers cinc capítols han demostrat que l’interès per aquesta sèrie s’ha transformat en un gaudi per veure la capacitat de la producció espanyola per fer una sèrie d’acció amb qualitat i sense por a quedar-se curts. A nivell de producció, gravació i muntatge, no hi ha dubte que és una master class de primer nivell: complexitat, contrarellotge, responsabilitat i tensió.

Serielizados Fest del 2019: els muntadors de LCDP Luis Miguel González Bedmar, Regino Hernández López, Raquel Marraco Peiré i Miguel Burgos Petisco.

Però la història ja no dona més de sí. Això sí, tenim uns personatges que continuen evolucionant en la mesura del possible i no deixen de ser part de la nostra família televisiva. Els hi hem fet un lloc al nostre sofà i volem saber com acabarà la seva trajectòria en aquest embolic. Qui sobreviurà i qui es sacrificarà.

La culpa que tinguem afecte als personatges és dels intèrprets principalment, basats en un guió inicial (primer atracament) molt genuí, però que sense les seves actuacions no hagués estat el mateix. I un exemple clar, ha sigut la repercussió que ha tingut per a unes i altres en la seva carrera.

Tots els personatges són icònics, però em perdonareu si poso el focus en quatre que, per mi, marquen el camí de la sèrie. Atenció spoilers (a mitges)!

Tokio (Úrsula Corberó). La culpable dels moments més caòtics i perillosos per la banda. Moltes vegades he desitjat que desaparegués per haver posat contra les cordes a la banda amb els seus capricis i la falta d’autocontrol. Però també s’ha de dir que ella és la passió personificada. És també el motor que fa tirar endavant el pla quan sembla que falta valor. No oblidem, a més, que ha sigut la narradora d’aquesta història des dels seus inicis. El final d’aquests primera part de la 5a temporada ens deixa amb la boca oberta. I no és per menys.

Nairobi (Alba Flores). Un personatge que va començar a poc a poc i va anar guanyant-se l’estimació del públic i, per això (spoiler), va marcar tant la seva mort, sobtada, al final de la 4a temporada. L’homenatge que li fan els seus companys durant l’atracament és un reflex del que va sentir cada espectadora. Un personatge estimat -i interpretat de manera sublim- que va deixar reflexions i perles en cada intervenció. Va marxant sent “la puta ama”.

Berlín (Pedro Alonso). Odiós en la majoria de capítols de la primera temporada, que et costi entomar la mort d’aquest personatge al final del primer atracament demostra com de ben escrit estava. Misogin, assetjador, masclista en moltes ocasions, realista i fred, va tenir un paper clau per reconduir un atracament que s’estava enfonsant. Va ser l’heroi inesperat del final, i la seva tornada a la segona trama, encara que sigui en format de record, va alegrar al públic. Encara, això sí, que aquesta tornada estigui agafada amb pinces.

El profesor (Álvaro Morte). Algunes ja coneixíem el talent de Morte, però gràcies al seu paper com a ideòleg del pla de l’atracament ha enamorat a la resta del món. Un personatge que, tot i apocat a l’inici, va mostrant a poc a poc la seva intel·ligència, la seva maquinació i sang freda en moments de tensió -amb la llibertat que aflorin els sentiments de tant en tant-, imprescindible per assolir l’èxit. Sense les seves classes i les seves trucades a la carpa de negociació, aquesta història no hagués estat la mateixa.

Aquest article no vol ser un homenatge -he mostrat clarament que tot i estar enganxada a la seva emissió crec que el segon atracament se’l podrien haver estalviat-, sinó un reconeixement a un fenomen televisiu global i mundial sense precedents a Espanya. El 3 de desembre arriba el seu final, ja sense algunes de les cares que formen part de la família. En aquell moment es posarà la cirereta al pastís i es guardaran, definitivament, les granotes vermelles i les caretes de Dalí.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s