Docs Bcn (I). Indignant rentat de mans

arica

Lars Edman és un documentalista suec però amb orígens xilens que al 2010, juntament amb William Johansson, van publicar el documental Toxic Playground. En aquest metratge s’explicava com la població de la ciutat d’Arica, a Xile, patia en la seva salut les conseqüències d’haver albergat durant més de 30 anys residus tòxics de l’empresa minera sueca Boliden.

Aquest documental va posar de manifest com el trasllat d’aquest “desfets” a la població xilena a l’any 1985 i la seva perpetuïtat allà encara a dia d’avui – s’han trasllat més endins del desert, però continuen sense ser processats correctament- han afectat a la salut de les persones que viuen a la zona, provocant malalties, malformacions i morts prematures per alts nivells de metalls tòxics, com l’arsènic, en el seu sistema.

La publicació d’aquest primer documental va crear molt de rebombori i va provocar que advocats suecs s’unissin per presentar una demanda col·lectiva dels afectats contra l’empresa als tribunals suecs. Arica, documental que s’ha pogut veure a la nova edició del Docs Barcelona, ens mostra tot el procés d’investigació del cas i el seu resultat judicial.

Guiats per la veu en off del propi Edman, anem descobrint la situació real dels habitants d’Arica, les opinions que tenen experts, advocats, activistes del medi ambient i, també, la versió de la pròpia empresa demandada.

Edman podria caure fàcilment en la mostra sensacionalista dels afectats (tumors, càncers, malformacions…) per interpel·lar a la sensibilitat del públic i posar-lo al seu favor en aquesta guerra contra la multinacional. Però lluny d’això, aconsegueix ensenyar el mínim possible per demostrar la situació, sense abusar de la part emocional. Entrevistes i testimonis dels afectats, però també dels responsables d’aquell desastre, tenen cabuda en aquesta cinta que va passant a poc a poc mentre la indignació creix dins de l’espectadora.  

Exposa els fets de manera fàcil i entenedora. Comença posant en context com s’ha arribat a aquest documental i després narra la història de manera cronològica. Presenta testimonis quan són necessaris per explicar allò relatiu al cas i res més.

Una de les virtuts és que Edman aconsegueix fer amens passatges del documental que es podrien fer pesats, com podria ser la recta final amb el judici. Explica només allò que ens cal.

Tot i que el documental té una premissa clara, demostrar la culpabilitat de Boliden, sempre posa el micròfon i la càmera davant de tots els protagonistes sense deixar fora qui fa alguna declaració contrària al seu objectiu. De fet, se serveix d’aquestes intervencions contràries per desmuntar-les i poder emfatitzar més el seu punt de vista.

La fotografia que utilitza per a cada plànol està escollida amb molta intel·ligència. Plans generals i panoràmics dels paisatges, curts per a les entrevistes, i de seguiment per a la recerca i investigació. A més, se serveix de diferents recursos, a part de les seves filmacions, per acabar d’empaquetar la història: imatges animades per mostrar declaracions al judici de les quals només s’ha obtingut l’àudio; imatges d’arxiu d’Arica i Boliden; fotografies fetes en l’època del trasllat de residus; fotografies dels veïns amb els infants jugant amb els desfets… Tot enriqueix exponencialment el documental.

Un altre encert és la tria de testimonis. Hi ha un en concret, la Jocelyn, a qui van conèixer en el primer documental i a qui li han anat seguint la pista tots aquests anys, i és ella la que va relatant com ha anat vivint al pas del temps en la situació que li ha tocat viure. Les seves paraules al llarg dels anys construeixen el discurs del documental a poc a poc.

Edman juga molt bé amb les emocions del públic i administra molt bé la dels seus protagonistes, un exemple clar és el moment en què esperen el veredicte del judici.

Amb tot, és una història que impacta i deixa indignada davant de la situació i el rentat de mans de responsables i justícia. El públic pateix amb els damnificats i els acompanya en la seva lluita.

Com a apunt final: el desastre natural del parc de Doñana que va contaminar el riu Guadiamar al 1998 va ser provocat per un vessament tòxic de la multinacional Boliden. Això, ja no ens queda tan lluny, oi? Sembla que no aprenen dels seus errors… i els hi dona igual.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s