Paraules violentes

lamevaviolencia

Qui havia de dir que una tarda de diumenge seria el detonant que faria explotar una situació que estava latent des de feia molt de temps? Que la simple pregunta “què fem aquesta tarda?” seria el punt de partida del final d’una història?

I és que és així com comença la trama de La meva violència (Tantarantana). Quan els tres companys de pis -Lara, Judit i Sebi- es plantegen amb quina activitat poden acabar el diumenge. En Sebi i la Lara comencen a proposar plans, però a la Judit no li sembla res bé. Els hi recrimina que vulguin fer coses per fer, sense cap voluntat de provocar un canvi a la seva vida. I aquesta discussió, que amaga moltes coses al darrera, dona el peu de sortida a una escalada de violència -verbal principalment- que acaba per posar cap per avall tota la seva realitat. Enmig d’aquesta situació arriba el germà de la Lara, l’Abel, un aliat per ella i un enemic per la Judit.

I és que la Judit, interpretada per Laura Daza, porta la ira incrustada a la seva manera de fer i ser. Sempre s’ha basat en aquest sentiment, aquest impuls, per tractar amb tothom, des de ben petita. I el que al principi li feia ser una persona combativa per la justícia en la societat i lluitadora dels seus drets i voluntats, ha acabat menjant-se el seu propi present, les seves amistats i totes les persones que tenia al voltant. Només li queda la seva companya Lara (Marta Ossó) i el seu amic d’infantesa Sebi (Roger Torns), amb qui viu en un pis atrotinat. Arriba un punt que, fins i tot, els incondicionals es plantegen marxar del seu costat perquè la seva violència l’està sobrepassant.

I mentre la Judit va escalant en la seva ira, descobrim també la violència que han patit o pateixen ella, la Lara, en Sebi i, fins i tot, l’Abel (Sergi Torrecilla). Agressions que en algunes ocasions semblen tonteries, però que van minant la vida de cadascun. Paraules, judicis, retrets, menyspreus, humiliacions que converteixen les seves vides en diana d’una violència emmascarada en la societat.

Amb un text directe i sense embuts, aquesta producció ens interpel·la en cada detall. Les discussions entre els quatre personatges ens violenten en alguns moments fins a esferes que en el dia a dia serien molt difícil de pair. Hi ha moments de complicitat i música que ens fan baixar la guàrdia, però després arriba aquella frase o paraula -normalment de boca de la Judit- que ens colpeja i ens torna a la realitat.

Lara Daza ho té molt difícil, perquè el seu personatge arriba a crispar els nervis de l’espectadora fins al punt de voler veure-la desaparèixer de l’escenari. I aquí és on trobem aquesta força interpretativa, ja que la seva ira creix davant nostre i ens molesta. En algun moment, però, aquesta interpretació queda una mica sobrepassada, potser és cosa del text o la direcció, però algun moment del principi queda forçat.

Ossó, Torns i Torrecilla van compassats amb els seus personatges, descobrint les seves veritats a poc a poc i modificant la visió del personatge a cada minut. Un aplaudiment per les dots musicals de Torns, que ens delecta amb un parell de números que encaixen molt bé en el text i ens ajuden a agafar aire enmig de tanta intensitat.

La posada en escena és senzilla i funcional, no es necessita res més. Igual que el moviment i el muntatge apel·len a la mínima distracció, ja que el pes el tenen les paraules.

Unes actuacions correctes i un text interessant, però hi ha alguna cosa que no acaba d’encaixar. Sembla que falti algun element que acabi d’amorosir i encaixar millor text i direcció. Ens sentim violentats en alguns moments, però en d’altres hi ha un esforç extra perquè entenguem als personatges o la seva història. No es tracta d’una connexió natural amb allò que està passant dalt de l’escenari, és una interacció forçada en moltes ocasions que provoca, precisament, que el públic rebutgi -en certa manera- la narració. I aquest és el seu principal obstacle.

Això sí, estem davant d’una història que necessita ser explicada al públic, que ajuda a detectar aquelles accions que no han de ser permeses o assumides com a normals en el dia a dia. Una vegada més, el teatre ens mostra una realitat a la qual moltes vegades li girem l’esquena.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s