Americana (VII). Tensió incerta

Night Moves (Kelly Reichardt) ha sigut una de les darreres projeccions de la retrospectiva de Reichardt a l’Americana Film Fest. Fidel al seu estil narratiu, aquesta cinta té en la tensió continua el seu gran atractiu. Acostumada a la contemplació d’històries i moments, en aquesta ocasió la directora ens proposta un relat que no et deixa respirar ni un moment.

Tres ecologistes es decideixen a fer una acció que remogui consciències, però que no comporti cap perill per a ningú. Així doncs, preparen la voladura d’una presa que no està construïda com cal i que atrapa el curs natural del riu i els animals que l’habiten. Un pla elaborat amb temps i consciència que comença a tenir fissures des d’un primer moment, quan un dels implicats no ha pogut portar a terme la seva tasca al 100%. Serà el primer d’uns quants entrebancs per posar en marxa el seu pla. Ha de ser una acció ràpida, sense aixecar sospites i que els deixarà incomunicats després per no delatar-se.

La sorpresa d’aquesta pel·lícula és que, al contrari de versar tot el metratge en aquesta acció, la gran aposta del relat se centra en les conseqüències d’aquesta acció. Però no en la repercussió social o policial i la seva persecució per atrapar els culpables, sinó en com afecta aquest acte a la vida dels tres impulsors.

La tensió i la paranoia va en augment a mesura que van passant els minuts, quan sembla que tot s’ha acabat, un acte torna a posar en marxa la mecànica de la por i la incertesa. D’aquesta manera, el públic està en alerta constant preguntant-se com acabarà tot plegat.

Com és habitual en Reichardt, la seva forma narrativa per excel·lència és la col·locació de la càmera en espais oberts contemplant l’escena que passa al seu davant, sense intervenir, simplement fent-nos partícips i testimonis de l’acció. En aquesta ocasió, però, la realitzadora suma un altre nivell narratiu al seu ventall.

Primer, i com és habitual, col·loca la càmera dins dels cotxes, d’edificis o botigues mentre posem la mirada en el què passa a l’exterior. A dins, on hi ha la càmera, l’espectadora se sent segura, com en un refugi. Però quan l’acció de la cinta es torna més tensa i complexa, quan realment el què ens mou és la reacció dels personatges implicats, la càmera fa un gir de 360 graus i es col·loca a l’exterior d’aquests “refugis” per mirar a dins on ningú està segur. Especialment rellevant és un pla dels tres protagonistes dins del cotxe després de volar la presa. Les seves expressions corporals, les seves respiracions, les seves mirades ho diuen tot. No necessiten parlar. I aquí és on comencem a veure l’interior dels personatges i la seva veritable cara.

Jesse Eisenberg, Dakota Fanning, Peter Sarsgaard són els responsables de posar cara a aquests personatges. Eisenberg té una capacitat intrínseca per interpretar personatges psicològicament inestables. Només amb la seva mirada ens mostra tot el món interior de la persona a la que dona vida. Ens incomoda i ens atrau al mateix temps. Sempre que ell estigui implicat, val la pena introduir-se en un film. Fanning ja ens comença a tenir acostumats a les seves participacions puntuals, a vegades breus, però plenes de càrrega argumental al relat. Aquí, amb la seva presència gairebé en tenim prou per entendre tot el que passa. I Sarsgaard és l’ideal per fer personatges taciturns, despreocupats i amb una perillositat interior que augmenta sota tensió. Un trident majestuós per aquest relat.   

Sense ser una pel·lícula autoconclusiva, ens deixa en la ment la incertesa de saber cap a on continuarà aquesta història. I aquesta, en part, és la seva gràcia.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s