Americana (V). Carta d’amor rimada

L’Americana Film Festival es caracteritza per donar pantalla a aquells films arriscats que sobresurten de la normativa cinematogràfica. En part, això és el cinema indie, però també ho és la manera que té cada realitzador/a per explicar una història. Next és la categoria per excel·lència per a les noves mirades al cinema indie. I aquí és on trobem aquesta proposta.  

Summertime (Carlos López Estrada) és una carta d’amor a la ciutat de Los Angeles. I com a moltes d’aquestes missives, està narrada a través de la poesia que creen les paraules, la música, les imatges i l’art que desenvolupen especialment els joves en aquesta ciutat.

Ens infiltrem en un dia, 24 hores, de diversos joves que viuen la ciutat real, la que transcorre als seus carrers, locals i a través de la seva gent. Descobrim les seves personalitats i les seves peculiaritats, al mateix temps que ens deixen entreveure els seus somnis, reivindicacions, pors, passions, dolors… Totes les emocions que els hi donen vida. Un passatge especialment sobrecollidor del metratge és el que es forma a través d’un trencaclosques de testimonis definint què és per ells la seva llar: no només són edificis i cases, que també, sinó que ho són les persones, els moments quotidians, algunes olors, alguns objectes i, fins i tot, algunes paraules.

Tot comença amb una poesia amb la sortida del sol, com en un moment de meditació, d’una noia que recita i canta alhora. Només se sent la seva poesia, cap soroll ni música l’acompanya. Patina pels carrers de la ciutat fins que xoca amb una colla de nois i noies i és en aquest moment que es trenca l’encanteri i comencem a escoltar, a través dels sons reals, la ciutat i la seva vida. A partir d’aquí, la narració passa d’un personatge a un altre connectant-se de manera fortuïta (creuant-se en un carrer, xocant, coincidint en un restaurant…). La càmera deixa al personatge que seguia i se centra en aquell que ha entrat en escena.

El gran ventall de personalitats que ens mostra López vol reflectir la varietat de la societat en una ciutat com LA. Així tenim a un jove, amb una infància dura, obsessionat amb les xarxes socials i amb denunciar les injustícies que es troba pel camí. Una dependència per les noves tecnologies que mostra també la manera de comunicar-se i fer-se escoltar en un món on cada vegada hi ha més persones i menys atenció. Aquest és un exemple, però també hi ha joves defraudats per la vida, que van estudiar pensant en un futur millor i han acabat venent hamburgueses en una cadena de menja ràpid. Noies que han perdut la seva autoestima i la volen recuperar enfrontant-se als seus dimonis. Nois que somien amb un futur brillant amb el seu art i que s’adonen que les petites coses són les que els fan feliços… i així, fins a 25 exemples.

Tot el que se’ns mostra respira vida i energia. Té una producció molt de carrer, sens artificis i amb un enregistrament, moltes vegades càmera en mà, que pretén ser un personatge més de la pel·lícula i recórrer els carrers amb els joves protagonistes.

És una carta d’amor i un cant a la vida, a la diferència i a la recerca dels somnis i d’una vida pròpia. Com en tota la cinta, en l’escena final -que recorda a una pel·lícula musical actual de la qual no diré el nom- la poesia agrupa a tots els joves que hem acompanyat per tancar el dia. I en aquest final hi ha una reflexió sobre què és la vida i quin és el valor del temps. Uns pensaments en veu alta que sempre acaben rimant.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s