Si he de ser sincera, i he de ser-ho…

Un escenari amb un balancí, una estora i un mirall. Aquest és el marc en què comença l’espectacle Tonta que podeu veure al teatre Tantarantana. Un àudio recuperat en el temps de Lola Flores parlant de l’amor i com marca la seva vida és la carta de presentació d’aquesta història que et va atrapant paraula a paraula.

Alícia és una noia jove que ha passat per un moment a la seva vida que li ha marcat un abans i un després. No sabem què és, però només començar ens diu que la possibilitat que tot hagués estat diferent si les circumstàncies haguessin set unes altres, no hagués canviat el curs dels esdeveniments. Diferent a la resta de persones que té al seu voltant, ens va exposant diverses parts de la seva vida, amb la incorporació al món laboral com a punt de partida. Ens va explicant qui és la seva família, de qui està (o estava) enamorada, els seus somnis, quines són les rutines del seu dia a dia i com cadascuna d’aquestes coses l’han portada a l’estat actual.

Se’ns va desgranant la trama a poc a poc, construint un relat sòlid, que encurioseix al públic, qui espera saber cap a on va tot plegat. El text és orfebreria. Sense narrar de seguida quin és el resultat de la història que ha portat a Alícia a fer-nos partícips de la seva vida, connecta a l’espectadora des del primer moment. T’entregues a ella i els seus sentiments i emocions. Pateixes per les seves dificultats, rius amb les seves ocurrències i gaudeixes de les seves petites alegries. Un text dur que no s’allunya en cap moment de la realitat, tot i que pugui semblar impossible que alguns episodis puguin ser veritat per la cruesa amb què es narren.

Sense desvelar res de la trama, que és part fonamental d’aquesta producció, cal dir que acompanyem a la protagonista en el seu viatge introspectiu, escodrinyem el seus pensaments i les seves emocions amb cada gest, somni i por que ens mostra.

La posada en escena, senzilla i austera, embolcalla perfectament la situació. Cada element té un pes indescriptible en la narració. El balancí reconforta, escolta i acull les confessions. El mirall ens mostra un reflex intern i extern de tota la situació i ajuda a ampliar moments difícils d’entomar. Un punt clau d’aquesta posada en escena és el descobriment d’un aparador de vestits, protagonistes en dos moments molt importants de l’obra. Serveixen de refugi i també de catalitzador cap a la llibertat de l’Alícia.

La llum i les projeccions sonores i audiovisuals empaquen el regal que és aquesta producció. Col·locats en moments claus i amb molta destresa, encaixen tots els elements que formen part d’aquesta història que t’encongeix el cor, però que també t’obre una porta al somriure de tant en quant.

Un muntatge delicat, però punyent, que té en Núria Florensa la seva ànima. L’Alícia no seria la mateixa sense la interpretació de Florensa. És ella la que ens atrapa en el primer minut i ens transporta a la seva realitat. La que ens mira als ulls i ens explica la seva història com si fóssim l’única espectadora a la sala. La que ens agafa i ens manté al costat del personatge perquè la sentim i la vulguem cuidar.

Hi ha moments divertits i inesperats que ens arrenquen un somriure, però també molts moments durs i dolorosos que et pessiguen el cor. Arriba un punt que l’espectadora està tan a dins de l’obra que s’apaguen els llums i no saps si aplaudir o esperar amb desig que la història continuï, perquè vols saber quin serà el camí de l’Alícia, qui ja forma part de tu i la teva vida.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s