Americana (III). Viatge emocional inquietant

Què seria de l’Americana Film Festival sense una pel·lícula protagonitzada per Aubrey Plaza? Doncs no m’agradaria descobrir-ho, la veritat, perquè si a Estats Units tenen una icona del cinema indie, aquesta és ella.

Black Bear (Lawrence Michael Levine), dins de la categoria Tops és un film que deixa a l’espectadora hipnotitzada davant la pantalla. Inquieta, incomoda i t’atrapa des de l’inici. I tot comença amb un primer pla de Plaza, aquí Allison, asseguda sobre una tovallola al moll d’un llac en un dia fred i boirós. Colors freds i silenci. Només l’aire que l’envolta. I ella impassible mirant a l’horitzó, vestida amb un banyador vermell, l’única nota de color viu en tota l’escena. Després de contemplar-la una estona, s’aixeca i camina cap a l’interior d’una cabanya on s’asseu amb un quadern al davant i comença a escriure. Comença la primera part. I és que aquesta cinta està dividida, teòricament, en dues parts. Si més no, aquesta és la diferenciació que fa Levine utilitzant fins i tot una careta explicativa. Però, realment aquestes dues parts formen part d’un tot? Són la diversificació d’una possible mateixa trama? Qui és Allison?

Per no desvetllar més del guió, atractiu fonamental d’aquest film, diré que tot gira entorn dels possibles rols que es desenvolupen en qualsevol relació. Aquí, s’exploren emocions, sentiments i actituds entorn a tres personatges: Allison (Plaza), Blair (Sarah Gabon) i Gabe (Christopher Abbott). I aquests personatges fan un salt de rol de la primera a la segona part. Estan relacionats els seus papers? Són una conseqüència els uns dels altres? Són preguntes que us plantejareu i, potser, no obtindreu respostes. Però no importa. Una vegada més, el viatge per aquest recorregut emocional és igual o més important que acabar tancant la trama.

Amb una fotografia excel·lent, que juga amb els colors freds pels exteriors, on l’acció no té tanta càrrega dramàtica, i càlids pels interiors, on exploten els sentiments, acompanyem als personatges en el seu propi descobriment. Els coneixem a través de les seves reaccions a situacions quotidianes i també a d’altres portades al límit.

Plaza, a qui estem més acostumats a veure la seva vessant interpretativa donant vida a personatges inestables mentalment, diferents, estranys o, fins i tot, psicòpates, aquí ens mostra un costat vulnerable i dramàtic molt poc explotat en altres cintes. Això em porta a demanar més papers en aquest to per aquesta gran actriu. És ella qui ens captiva i ens abdueix, ella la que ens fa dubtar de tot i ella la que ens fa incomodar-nos quan veiem que arriba a un límit emocional més enllà del què és raonable. Tota la seqüència final a la cabanya és una obra mestra interpretativa. Doneu-li tots els premis.

Gabon va seguint, en certa manera, l’estela de Plaza. La valentia per interpretar papers allunyats de la comoditat comença a ser una norma per ella i aquí està sublim. Es menja als seus companys d’escena en més d’una ocasió.

I Abbott continua sent un habitual del cinema indie, la seva capacitat per donar vida a personatges taciturns i no definits en la seva totalitat el fa ser ideal pels papers que interpreta en aquesta cinta. Això sí, Christopher, ho sento però les teves companyes de repartiment et superen en escreix.

S’ha de veure sense pretensions, amb ganes d’arriscar-se i descobrir el viatge emocional que ens proposta.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s