Docs Bcn (IV). Complexitat mal resolta

Va ser al setembre del 2014 quan els estudiants d’una escola rural de Mèxic van ser atacats per les forces policials mentre viatjaven en autobús a la ciutat d’Iguala. En aquell atac van assassinar a 6 dels estudiants, altres van quedar ferits i 43 van desaparèixer i mai més s’ha sabut res d’ells. Davant d’aquest fet, l’Estat va concloure que l’atac i les seves conseqüències van ser el resultat d’un conflicte entre dos grups criminals, i va denominar aquesta declaració com “la veritat històrica”. Però els familiars de les víctimes rebutgen aquesta resolució i, des de llavors, es manifesten i porten a terme mobilitzacions perquè s’aconsegueixi saber què va passar amb els estudiants i on es troben.

Amb aquest petit resum de la història és més fàcil enfrontar-se al documental Vivos, que té el seu primer error en la falta de context per a l’espectador. Si no t’has informat abans de veure la cinta o no formes part d’aquesta societat, la primera mitja hora de testimonis dels familiars queda coixa, el públic no sap qui són ni què ens expliquen. Són familiars que narren la vida a poblacions rurals, que expliquen qui era el seu fill, net o marit, la relació que tenien o quin era el seu passat, sense arribar a parlar del que va passar al setembre del 2014. I és a través d’una dona que explica com estava parlant amb el seu marit per telèfon quan van atacar el autobús, que comencen a encaixar les peces, però ja ha passat mitja hora de metratge.

El documental funciona com a explicació del que passen aquestes famílies, al mateix temps que abasta diversos temes que suposadament tenen relació amb l’atac a l’autobús, però que s’aborden de manera molt superficial, gairebé nominativa, provocant que es dilueixi qualsevol connexió. Es parla d’unes forces policials i d’un govern corrupte i manipulador, d’una lluita gens legítima contra les drogues –imitant el model nord-americà-, d’una justícia fraudulenta… i enmig de tot això hi trobem l’atac als estudiants com una peça d’aquest trencaclosques que no acaba d’encaixar bé. Es toquen molts temes, sense aprofundir en cap.

Dins d’aquest batibull d’idees interessants, que donarien per un altre tipus de documental més polític, tenim una narració més aviat lenta on trobem un bon retrat de les famílies víctimes d’aquesta situació i, de pas, de les comunitats rurals que representen. Persones amb pocs mitjans o al límit de la pobresa que no tenen força ni pes per exigir la justícia que els hi pertoca. Un seguit de testimonis en el seu àmbit, a casa seva o al camp, que constitueixen un retrat de la societat mexicana de la perifèria. Imatges magnífiques amb una fotografia molt acurada per mostrar uns paisatges idíl·lics, al mateix temps que tristos i enfosquits per la desgràcia.

Aquest documental serveix, si més no, per mostrar que la lluita dels familiars no ha acabat ni acabarà fins que sàpiguen on són els seus estudiants. Ho proclamen ben clar: “Vivos se los llevaron, vivos los queremos”. Segurament és l’única esperança que els hi queda.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s