Docs Bcn (III). Narració orgànica d’una readaptació

Martín Perino és un pianista argentí virtuós diagnosticat amb una malaltia mental, i el documental Solo, que s’ha pogut veure al Docs Barcelona, observa la seva readaptació a la societat després d’estar internat en un psiquiàtric. El que comença com un bri d’esperança per sortir al món exterior i tornar a caminar pel seu propi peu, aviat es mostra que no serà tan fàcil com pensava.

Una dura realitat, la que troba Perino a cada pas, de la qual som observadors que no intervenim en cap moment. La càmera, subjectiva, acompanya al protagonista de manera orgànica i respectuosa pel seu periple. La fotografia té una naturalitat atraient en l’espectador, que el fa introduir-se en la història de manera natural i sense cap esforç. La narrativa es basa, sobretot, en l’aspecte visual i sonor: plans estàtics i contemplatius que es paren en la mirada de Perino i li donen el seu espai i temps per pensar i reflexionar, al mateix temps que la música que toca al piano –o amb els dits a una taula- posen la banda sonora als seus pensaments.

No hi ha testimonis ni entrevistes, sí que hi ha trobades amb amics, familiars i coneguts que omplen el context de la situació. Moments que narren el documental. Observem com és la relació del músic amb el seu entorn, amb la música i les seves aspiracions i preocupacions.

Aquest film també serveix per posar davant la càmera la realitat del tractament als malalts mentals a l’Argentina i el “poc” acompanyament que tenen quan tornen a adaptar-se a la societat. Mostra la precarietat del servei i també de la societat. Un exemple d’aquesta realitat és el moment en què Perino surt del psiquiàtric i torna a casa seva, que està feta un desastre i sembla inhabitable, i que contraresta amb la felicitat immensa que sent ell perquè torna a viure pel seu compte i pot fer el que vol. En cap moment hi ha un acompanyament psicològic per aquest canvi.

El director, Artemio Benki, incideix molt en l’expressivitat del protagonista quan parla, quan es queda contemplatiu i, sobretot, quan toca el piano, per enganxar-nos a la història. Els moments en què Perino es perd entre les tecles de l’instrument són d’autèntica emoció.

Una història que t’atrapa, però que també es fa feixuga i reiterativa cap a la meitat del metratge. El ritme decau i ens trobem en una espiral que dóna voltes sobre un mateix moment de la trama, del qual sembla que no en podrem sortir. Potser aquí el realitzador intentava demostrar què sent Perino en aquest fragment de la trama, però el que provoca és que l’espectador miri el rellotge.

Al final, remunta amb moments claus de la recuperació del músic. Especialment emotiva és la sinceritat amb la qual acaba parlant amb el seu pare, quan li explica que la pressió per ser el millor pianista el va portar a patir en silenci fins que va explotar. Confessa que vol viure envoltat de música, però sense tenir grans expectatives, i ho resumeix així: “Chao prodigio. Que quede el niño, però que salga el prodigio”. Una frase que descriu absolutament aquest documental.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s