Americana (VI). Traumes expiats

La figura de Shia LaBeouf no és indiferent, va començar la seva carrera en la interpretació com a jove promesa, fins i tot, se li va posar l’etiqueta de “nou Harrison Ford” després de la participació a la darrera pel·lícula d’Indiana Jones. Però res més enllà de la realitat, va haver-hi un moment que ell i, per tant, la seva carrera, van tenir un punt d’inflexió. Per temes personals, per relacions en la indústria cinematogràfica… no se sap, però allò va comportar que se l’apartés dels projectes com si fos un pària. Després de molt de temps, va tornar d’una manera més radical i, segurament, més real. Va decidir que només faria papers en els quals se sentís autènticament implicat i així ha sigut… fins arribar a Honey boy, una de les cintes de l’Americana Film Fest que provocaven més curiositat.

LaBeouf escriu i comparteix el protagonisme d’aquest film que parla dels traumes infantils d’un especialista de cinema. Durant la seva batalla per les addiccions i comportaments violents en un centre de recuperació, Otis recorda la seva infantesa amb un pare alcohòlic que el va empènyer a treballar en el món de la interpretació i com la seva la relació de dependència li va marcar el seu passat i el seu present.

En el text d’aquest guió, LaBeouf descarrega traumes propis, explica la seva història real sobre la imposició i pressió per arribar a ser algú que no tenia clar si volia ser. Si hagués de remarcar només un element de tota aquesta cinta, seria la relació entre Otis (Noah Jupe) i el seu pare James (LaBeouf). Els diàlegs d’aquests dos personatges, pilar principal de la trama, són d’una exquisidesa absoluta, amb massa veritat en les seves paraules, amb intercanvi de papers entre pare i fill on aquest últim és qui manté al primer. El tàndem Jupe-LaBeouf té un magnetisme difícil d’aconseguir amb qualsevol. La tria d’aquest jove és un gran encert per la seva expressivitat i intensitat quan exposa les seves contradiccions, pensaments i sentiments. No em puc oblidar de Lucas Hedges, que dóna vida a l’Otis adult que està revivint les seves misèries en el temps present. Hedges estan creant una carrera a base de drames intensos i, la veritat, és que té un do especial per enganxar al públic: li agafa el cor i li rebrega per sentir el seu dolor només mirant a càmera.

La posada en escena, la recreació de la infantesa d’Otis i els personatges que envolten als protagonistes, tant en el passat com en el present, estan ben elaborats i posats en context d’una manera clara i senzilla.

Si hi ha alguna cosa que se li pot retreure a aquesta cinta és que en alguns moments el ritme de la narració s’alenteix i arriba, fins i tot, a fer-se pesada ja que sembla que els que ens explica no va a enlloc. Al final tot encaixa en la trama, però el seu trasllat a la pantalla no acaba de ser l’encertat.

Penes i poques glòries en una pel·lícula que vol expulsar del sistema del protagonista tot el rancor i amor que sent pel seu progenitor, mentre comparteix amb el públic un viatge de nostàlgia, malenconia, tristesa i algun moment de joia.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s