Americana (IV). Amb potencial, però carències

La poderosa Camila Morrone és el motiu perquè s’ha de veure Mickey and the bear. Projectada a l’Americana Film Fest d’enguany, és una cinta que li dona una volta més a l’abandonament dels veterans de l’exèrcit per part del govern nord-americà i la precarietat del sistema de salut mental del país. A tot això, se li afegeix un personatge al voltant del qual pivota tota la responsabilitat i pes d’aquest film: una adolescent amb molt potencial acadèmic, amb un futur que es preveu brillant, però que les circumstàncies familiars l’ancoren a una realitat sense somnis ni esperances, a la conformitat d’una vida en què va sobrevivint.

Mickey és aquesta adolescent que a més d’anar a l’institut i sortir amb els seus amics i la seva parella, també fa de cuidadora del seu pare, vidu i veterà de guerra que té problemes de salut mental, entre d’altres dolències. Mentre ella treu bones notes i somia amb una beca a una universitat a l’altre punta dels Estats Units, el seu pare va bregant amb tot el que la seva ment li posa al davant per caure una vegada rere un altre. A tot això, l’aparició d’un company nou de classe sembla que li obra una porta a un futur més esperançador, tot i que no serà fàcil.

Rodada amb honestedat, sense buscar el drama propi que ja suposa una situació com aquesta, mostra una realitat que no es vol mirar des de la societat benestant d’aquell país. Les imatges tenen una bellesa ruda i salvatge, que acompanyen al caràcter de la protagonista. Morrone atrapa i atreu a l’espectador amb la seva força i determinació, increpant a l’espectador en cada situació. Les escenes amb James Badge Dale, el seu pare a la ficció, són dures, brusques i a vegades violentes, tot i que, al mateix temps, algunes d’elles desprenen la imatge d’una relació entranyable i molt familiar.  Contradiccions d’una relació de dependència amb un ordre canviat per la realitat.

Tot i que és interessant veure com Mickey intenta lluitar contra el que sembla el seu futur inapel·lable, la narració de la història es fa massa pesada en alguns dels seus trams. En alguns moments del metratge sembla que el guió no vagi enlloc i només ens vulgui mostrar el dia a dia de la noia, sense tenir una clara intenció d’acabar amb un final creïble i adient. Al final tot es precipita, no se sap si fruit de l’evolució real de la història o de la manca de temps per explicar els fets.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s