Desplegament de talent

Només començar a veure Jerusalem (Teatre Romea) ja ens queda clar que aquesta producció té el segell indiscutible de Julio Manrique que, una vegada més, fon el món teatral amb la narrativa cinematogràfica. Una escenografia potent, plena de vida i colors, amb un disseny de llums estudiat al mil·límetre fa que comenci la màgia: la caravana que presideix el centre de l’escenari es converteix en el llençol de les projeccions visuals i lumíniques que donen la benvinguda a aquesta història de Jez Butterworth. I amb aquestes projeccions, lletres introductòries de l’aventura que comença, un altre element indiscutible de Manrique: el projecte musical i sonor que embolcalla l’espectacle. Que l’inici sigui la veu d’Elena Tarrats, a capella amb una petita ajuda musical, ja posa la pell de gallina i avança que viurem tres hores d’autèntic art teatral.

El text, punyent, aclapara i enganxa a l’espectador a la butaca que queda induït per cada personatge que apareix a escena. Tan el paper protagonista, incommensurable Pere Arquillué, com els secundaris o residuals tenen un significat i un objectiu en la història, fent-los imprescindible a ells i cadascuna de les seves paraules.

Arquillué dóna vida a un home desgastat per la vida, per les seves vivències i misèries, un reflex clar de la societat en la que viu i que també queda reflectida pels joves que l’acompanyen en els seus desvariejos, en els seus excessos i aventures, en les seves reflexions vitals. Una joventut perduda, que ja creix sense ambició per millorar a la vida, amb resignació per allò que li ha tocat viure, sense ganes de lluitar o de fer alguna cosa per canviar el seu dia a dia. I qui pensa o creu que ho pot fer, fa el pas, però no està segur que sigui aquest el seu camí quan, de sobte, se sent sol i desemparat deixant enrere el que coneix de tota la vida.

Decadència i esperances perdudes, s’uneixen a la violència i la supervivència de persones que, tot i estar soles, troben un lloc on poder ser ells en comunitat. El propi protagonista exposa el fet que els joves arriben a ell perquè no tenen un altre lloc on se sentin a gust i còmodes.

És un luxe veure com treballa tot el repartiment, la feina i meticulositat que hi ha darrera de cada personatge per part dels intèrprets es nota fins i tot en els petits gestos que es proliferen entre ells en els moments que el focus està en altres personatges de la ficció.

Arquillué és un animal escènic, quan pensava que ja no podia sorprendre’m va i es deixa ànima (i el cos!) per donar vida a Johnny Byron “El gall”. El desgast emocional i físic que deu suposar aquest personatge només el sap ell, però sí sé que el públic agraeix cada llàgrima i cada esforç que comparteix amb els atònits que no el deixen de mirar des de la butaca.

De la posada en escena, música i llums només es poden dir coses positives, com sempre, Manrique posa cada cosa al seu lloc. Tot és útil, tot ajuda a donar força al text i la narrativa, a que els personatges siguin més versemblants, més propers i més humans.

Jerusalem és tota una experiència. S’ha de veure i viure. Tot un desplegament de talent.

 


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s