L’èxit dels somiadors

Ningú sap quan ni tampoc on trobarà la seva vocació. Cadascú té el seu ritme i, a vegades, allò que pensaves que no era per tu acaba sent el teu veritable desig. En certa manera, aquesta obra parla d’això, de descobrir-se a un mateix i lluitar pels somnis sense importar què diran, ni tampoc si té sentit o no dins del teu entorn.

En aquesta ocasió, María i Susana tenen l’epifania –i mai millor dit- en un campament d’estiu regentat per unes monges. Mentre una descobreix que se li apareix Déu i que això pot ser el que anomenen “la llamada”, l’altre s’adona que, a vegades, el que vols ho tens al davant i no ho veus. Dues amigues que es redescobriran en un cap de setmana, i que s’ajudaran mútuament a aconseguir el que volen. I al seu costat, dues monges que tampoc són el que semblen en un principi.

Què necessàries són obres com La Llamada (Teatre Poliorama): t’omple d’optimisme i de bon rotllo, et fa creure que tot és possible i te’n vas a casa ballant i somrient. El teatre, ple d’un públic molt entregat, animant-se a mesura que avança la trama i les cançons. Moltes cares joves. Tot un plaer.

Menció especial al repartiment, que ho ha donat tot i que fa somiar a l’espectador. Especial il·lusió la que transmet Roko en el seu paper de Milagros, que, com ella, ens transporta a un món millor amb la seva actuació i una veu que et fa creure en els miracles. Lucía Gil, per mi, és la gran sorpresa, amb un talent innegable per desaparèixer darrera la personalitat de Susana, donant els moments més divertits i hilarants de l’obra. Els que havíem conegut a Nerea Rodríguez a Operación Triunfo ja sabíem que tenia una gran veu, però la seva actuació no es queda enrere i planteja clarament a què té aspiracions en el futur. De Mar Abascal i Richard Collins-Moore només es poden dir coses bones. Abascal borda a sor Bernarda i, en més d’una ocasió, treu el protagonisme a la resta del repartiment. Vull veure més coses d’aquesta gran actriu. Déu interpretat per Collins-Moore té una elegància i un sentit de l’humor britànic que hipnotitza des de la primera baixada d’escales. Una presència pròpia d’una deïtat i amb una veu que esquinça al públic a cop de notes de Whitney Houston.

L’únic defecte que li trobem, enmig d’una escenografia molt acurada i funcional per explicar la història, és la qualitat dubtosa del so quan els personatges canten els seus temes solitaris micròfon en mà. En alguns moments, no s’entén què estan dient i fa que l’espectador, es quedi en suspens durant la trama.

Tot i això, és una comèdia-musical apte per a tothom, que ajuda a obrir les mires del públic amb una combinació perfecte de senzillesa en la història i treball dalt de l’escenari.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s