Aprenem a base d’errors

I si el nostre avui no fos l’avui? I si fos l’ahir o el demà? I si el que estem vivim ja ho hem viscut, una vegada i una altra? Una espècie de temps cíclic que ens porta a reviure eternament tot allò que ens ha passat, però que no defuig la possibilitat de canviar el futur fent una elecció diferent, encara que sigui mínima, d’algunes de les nostres decisions.

Més o menys, això és el que explica Això ja ho he viscut, text de J.B. Priestley sota la direcció de Sergi Belbel que podem veure a la Biblioteca de Catalunya. Amb una narrativa amb un tema complex d’explicar als espectadors perquè copsin tots els matisos importants, aquest muntatge té un plantejament d’inici bastant clar i accessible, però que es va intensificant i desdibuixant a mesura que avança la trama.

El que comença com una trobada “casual” en un hostal, acaba provocant un embolic entre les persones que s’allotgen allà, relacions personals que es modifiquen i evolucionen al llarg del text. Amb una escenografia molt encertada –a excepció de les columnes del porxo que a vegades tapen la visibilitat-, es crea una ambientació adequada per a la reflexió del concepte de temps. De la mateixa manera, la producció i disseny dels llums i els efectes sonors també creen un espai molt adient per reflexionar científicament i filosòficament del nostre present, passat i futur.

Jordi Banacolocha i Míriam Alamany interpreten als amos de l’hostal on s’allotgen els personatges de Roc Esquius, Sílvia Bel i Lluís Soler que es (re)trobaran entre ells i amb el doctor a qui dóna vida Carles Martínez. Tot i que el text pot ser farragós a vegades, sobretot en les parts en què s’explica científicament el concepte “temps”, la naturalitat de les actuacions de Banacolocha i Soler introdueixen a l’espectador en les seves xerrades suposadament banals i per passar el temps. És un gust veure a aquests dos actors asseguts a dues butaques compartint text i conversa.

Pel que fa a la resta de personatges, va per moments. En algunes situacions l’acció evoluciona amb exquisidesa, però en d’altres – la majoria- la interpretació es troba forçada, sobreactuada, fent que l’espectador desconnecti en molts moments de l’obra. Personatges com el de Bel queden massa forçats i no semblen creïbles a ulls del públic, que espera en certes converses un desenvolupament més assossegat i natural. Una intensitat forçada que va en augment mentre avança la producció i deixa a l’espectador descol·locat.

En conjunt la peça promet molt, però peca de forçar els personatges, creant una intensitat desmesurada i inversemblant. Un error que fa caure un muntatge que podria haver sigut un revulsiu al fil temporal que Belbel està elaborant amb les seves darreres peces al teatre.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s