BCN Film Fest (II). Estereotips ben encaixats

L’atractiu de la figura històrica d’Eugène-François Vidocq és molt coneguda a França, ja que va ser el primer director de la Seguretat Nacional i un dels primer investigadors privats del país. A casa nostra, el personatge ens va arribar en forma de protagonista de la pel·lícula protagonitzada per Gérard Depardieu i Guillaume Canet (Vidocq, 2001) i va tenir una gran acollida.

Ara ens arriba una nova història al voltant d’aquest personatge sota el títol L’Empereur de Paris. Concretament, ens trasllada als seus inicis quan, després de ser condemnat per un delicte que afirmava no haver comès, va escapar del vaixell-presó on havia estat confinat. En aquesta època comença la història, amb Vidocq engarjolat i fugint de la presó per aparèixer, anys després, sota un nom fals a París. Allà és descobert per les autoritats i aconsegueix fer un tracte: amb l’ajuda d’altres desventurats netejarà els carrers de la ciutat de grans criminals que la policia no ha pogut atrapar mai.

Vicent Cassel és qui posa el rostre a Vidocq aquest cop i, com sempre, acaba diluint-se darrera del personatge. Les seves faccions i moviments pertanyen completament al protagonista de la història, desapareixent l’intèrpret des del primer minut. Cada mirada a la càmera projecta la seva valentia, els seus anhels, la ràbia i el dolor que l’empenyen a continuar endavant.

Els personatges que formen el grup de salvadors de la ciutat estan encaixats d’una manera molt típica i tòpica, pròpia de qualsevol cinta d’aventures i acció de manual: el soldat (James Thierrée) que vol recuperar el seu honor; l’ex-convicte alcohòlic que no té res pel què lluitar; i la noia (Freya Mavor) que sobreviu al carrer, robant i venent el seu cos que veu un futur molt prometedor al costat del protagonista. També hi tenim present a tot el quadre antagonista d’aquest grup i a la dama (Olga Kurylenko), amb un passat tèrbol, que s’ha construït a sí mateixa i ara manega tot el que vol a partir de la seva posició de poder.

Tot i que els personatges estan emmarcats en uns estereotips molt bàsics, no hi ha dubte que funcionen a la perfecció quan s’acoblen uns amb altres. Els actors i les actrius en el seu conjunt, i de manera individual, elaboren un gran arc interpretatiu que aconsegueix fer passar la lentitud en què a vegades es narra la història. Tot i que en general el ritme és bo i adequat a la narrativa, dona la sensació de voler abastar molt contingut en poc temps i fer-ho, en alguns moments, d’una forma massa superficial. Per exemple, el passat tèrbol del personatge de Kurylenko queda esmentat, però al mateix temps desdibuixat i utilitzat simplement per posar l’excusa o el context fàcil pel seu comportament.

Tot i aquesta pèrdua de context o bagatge narratiu, el film aconsegueix el seu objectiu, entretenir amb una història atractiva, amb caire d’acció i aventures, amb una fotografia i una ambientació/posada en escena immillorable -a l’estil francès- i un Vincent Cassel que sempre dona un toc de glamur al cinema, encara que només sigui per la seva elegància i mirada penetrant.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s