BCN Film Fest (I). Densa, però punyent

Parteixo del fet que una vegada més el títol traduït per a la distribució espanyola La importància de llamarse Oscar Wilde, no té res a veure amb l’original, The happy Prince. Algun dia s’hauria de fer un estudi sobre aquest procés i al rellevància de canvis tant clars. Mentre el títol genuí sí té a veure amb la història que s’explica –en més d’un moment de la narració s’exposa-, el transformat és una conversió de la famosa obra del dramaturg La importància de dir-se Frank, que vam poder veure fa mesos al TNC i al Poliorama.

Dit això, aquesta cinta ens trasllada a la darrera etapa de la vida del famós dramaturg, poeta i escriptor Oscar Wilde. La part més fosca, miserable i trista de la seva existència, tot allò que el va portar a la mort.

Molts desconeixeran qui hi havia darrera de la figura, i aquest pel·lícula vol posar èmfasi, precisament, en els moments més vulnerables i decadents, segurament amb una voluntat de denunciar fets que, a dia d’avui, han de ser desterrats que qualsevol societat. Per aquells que no ho sàpiguen, Wilde es va casar i va tenir dos fills, però la història, a mode de flashbacks, ens narra com la descoberta de seva aventura amb un jove d’alta societat el va portar a ser condemnat pels tribunals anglesos a dos anys de presó i treballs forçats, a més d’un conseqüent desterro un cop complerta la pena imposada. La manca de llibertat, les vexacions que va patir a la presó no van ser el pitjor, la mirada i els insults dels que abans el veneraven i les mirades jutjant qui era i què feia, les burles i les mirades d’odi des d’aquell moment i fins al final de la seva vida va ser el que va turmentar més a Wilde. Se sentia sol, sense que ningú l’estimés i, en certa manera, així era.

La interpretació de Rupert Everett com a Wilde és impecable, ens mostra la dualitat de la seva persona, aquell jo que aparenta davant de tothom i aquella persona que realment és quan es queda sol. Les seves pors queden reflectides en el seu rostre a mesura que avança el metratge: la por a quedar-se sol, sense ningú que l’estimi i, sobretot, el seu terror a ser oblidat i menystingut per la resta de l’eternitat. La seva decadència es mostra també en el seu aspecte i la seva expressió, en com es mou i com parla.

Colin Firth, amb una presència més aviat testimonial, mostra una elegància extrema simplement amb la seva aparició a escena. Com sempre, és un plaer veure’l encara que siguin cinc minuts.

Una de les grans descobertes és Edwin Thomas, que dona vida a Robbie Ross que amb el seu estoïcisme i amor per Wilde va treballar tota la seva vida amb un únic objectiu: netejar el nom del dramaturg i que es reconegués el seu paper en el món literari i històric del Regne Unit. Thomas va obrint el seu personatge a l’espectador a mesura que la narració va introduint nou material i ell, amb petits matisos, acaba d’arrodonir un diàleg ple de dobles intencions i pensaments implícits.

També és destacable el discurs contra l’homofòbia, encara latent avui en dia, al Regne Unit on es van condemnar a presó a milers d’homosexuals pel simple fet de no encaixar en la idea “correcte” de “virtut moral” de la societat de l’època. Molts d’aquests condemnats són personatges coneguts que van ser indultats tot just ara fa un parell d’anys i dels quals s’està fent justícia pública amb un retard imperdonable. Va passar amb Alan Turin, a partir del film The imitation game, i ara s’està fent amb Oscar Wilde.

Els personatges estan molt ben explicats i definits en la narrativa. Queda clar que els flashbacks són una bona eina al principi del metratge, però afortunadament van desapareixent la seva assiduïtat conforme avança la història. Arriba un punt que fer aquest viatge del passat al present és fa carregós i innecessari, no acaba d’estar ben introduint en la narrativa, fent que l’espectador es perdi en molts moments quina escena s’està explicant.

Tot i que el guió és interessant i els intèrprets estan a l’alçada de les expectatives, el film no acaba de funcionar per les seves mancances en el ritme i l’evolució de la història. En alguns passatges, la narració es fa densa, pesada i perd tot l’interès, encara que cap al final de la història aconsegueix recuperar a l’espectador, però té més a veure en la morbositat de la seva mort que en cap altra qüestió.

Densa, al mateix temps que punyent en el discurs de defensa dels drets i les llibertats de totes les persones, és una pel·lícula que interessarà especialment als lletraferits i teatreros amants de la figura i els textos d’Oscar Wilde. Els que no tingueu aquesta debilitat us costarà més seguir-lo en la seva darrera aventura.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s