Americana (I). Sacsejant l’home relaxat

Quan els programadors de l’Americana van anunciar que Relaxer era una pel·lícula extrema, no apta per a tots els paladars cinematogràfics indies tenien raó. I un parell de dies després de veure el film, jo encara no tinc clara la meva visió d’aquesta obra. M’ha agradat pel seu atreviment i la seva màxima exposició? O m’ha semblat innecessària aquesta ostentació escatològica, carn d’un estudi psicològic? Està clar, però, que no deixa indiferent a ningú.

Abbie és un jove sense cap objectiu a la vida amb un germà, en Cam, que es dedica a minar-li l’autoestima dient-li que sempre ho deixa tot a mitges. En la seva intenció de demostrar-li que no és així, Abbie no deixa d’acceptar reptes absurds, proposats pel seu germà, per aconseguir-los i demostrar que no és una rèmora social. Després de fracassar en tots, arriba un que la seva tossuderia vol complir passi el que passi: passar-se el nivell 256 del Pac-Mac, sense aixecar-se del sofà de casa seva i enregistrar-ho. A més, tot això ho farà en un espai de temps prou ampli i sense ningú al seu voltant.

Veient l’inici d’aquesta història, us podeu imaginar la d’imatges escatològiques i difícils de pair per l’espectador que es veuen a la pantalla, obligant, en moltes ocasions, a apartar la mirada, proferint algun que altre so de fàstic i disgust pel què està passant.

Filmada de manera artesanal, allunyant-se de la visió de l’HD, amb plànols curts, desenquadrats i, a vegades, enfocant espais sense personatges, allò que no s’escolta i que porta a l’espectador a la seva imaginació més absurda. Tràvelings lents i ben estudiats, tot i que vulguin semblar que són fortuïts i maldestres. Cada moviment de càmera té un sentit narratiu emocional, ajudant en cada fragment de la trama a augmentar en l’espectador la incomoditat, la tensió i el rebuig, en molts moments. La posada en escena és una sola habitació també ajuda a crear una sensació d’aclaparament i tensió al voltant de la trama.

Sens dubte si a algú se li ha de premiar per aquesta pel·lícula és al seu protagonista, Joshua Burge. Amb la seva mirada arriba a expressar més que amb les seves paraules, gairebé totes absurdes i inútils, per deixar entreveure un personatge sol, amb un trauma infantil i manca d’estimació pels del seu voltant (amb caràcters dignes d’estudi). La seva manca de moviment queda compensada amb la seva gestualitat dirigida, principalment, a través de la seva cara i els ulls.

Sense explicar gaire més, i deixar enlaire què arriba a passar en aquesta cinta, es tracta d’una obra barroera, que explora els límits del personatge i dels espectadors, sobre què són capaços d’aguantar i què no. Enmig de tot això, una tècnica cinematogràfica estudiada que ajuda en aquest relat aparentment deixat i caòtic, però que té com a propòsit sacsejar la ment de tothom que s’atreveixi a mirar en direcció a l’home relaxat.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s