Explosió musical de la Carrie White

A aquestes alçades ja tothom sap què ens explica la història de Carrie White, plasmada en la novel·la d’Stephen King al 1974. Pot ser per la lectura del text original, per les versions cinematogràfiques de Brian de Palma (1976), David Carson (2002), Katt Shea i Robert Mandel (1999) o la de Kimberly Peirce (2013), o pel musical de Broadway. Precisament, el musical estrenat al 1988 és el punt de partida de la versió que la productora Eleven O’clock Produccions han agafat per fer el seu propi musical, que es pot veure al Teatre Gaudí de Barcelona.

El fet de partir d’una història més que coneguda per tothom té les seves dificultats i els seus handicaps, ja que l’espectador té el seu record marcat al cervell i pot tenir certes reticències a veure una versió que disti, de qualsevol manera possible, la seva idea de la història. En aquesta ocasió, però, el muntatge està molt treballat, especialment en la part interpretativa i musical, i aquest plus es nota en tota l’obra, creant un vincle intens amb el públic.

Evidentment, els moments més esperats de l’obra són els duels dialèctics i musicals entre Carrie White i la seva mare Margaret. Georgia Stewart i Anna Valldeneu, s’arrenquen l’ànima en cada paraula, cada nota i, amb aquesta força, ens posen en tensió en cada encontre. De la mateixa manera, les seves capacitats vocals deixen bocabadat a l’espectador en cada intervenció, sense poder reprimir l’aplaudiment merescut després de les seves interpretacions. Especialment sorprenent és la força i passió que destil·la Stewart, la noia innocent que va evolucionant fins a ser responsable del seu propi destí. Interpretació sublim i carregada de matisos. Valldeneu, per la seva part, i com ja ens té acostumats, es deixa la pell en cada moviment, text o nota que surt del seu cos, fent reviure aquella mare odiosa que tots desitjàvem veure passant-ho malament a les altres versions de la història.

Laura Dorca, com a Sue Snell, la narradora de la història, porta a terme el seu objectiu amb una bona interpretació, tot i que a vegades amb un punt d’emoció sobrepassada que no acaba de concordar amb el moment de la història. Això sí, en el moment de clavar les notes de les seves cançons deixa al públic enganxat a la cadira, gaudint. De la part masculina, Mikel Herzog, que interpreta a Tommy Ross, parella de Sue, tot i que té poques intervencions –com mana el text- destaca especialment per sobre de la resta d’actors en els seus moments musicals.

El Teatre Gaudí, que acull aquesta obra, té avantatges i inconvenients: per una banda el seu espai reduït ajuda a crear una atmosfera íntima i eficaç amb pocs elements en la posada en escena, però al mateix temps és un risc per la seva sonoritat, ja que no sempre s’escolta de la millor manera per acollir musicals. Aquest és, de fet, segurament, l’única pega que se li pot fer a l’espectacle, i és que el fet que, a vegades, les cançons no s’escoltin bé fan perdre el fil del text i de la narrativa. Tot així, els pocs elements utilitzats en cada escena i el joc de llums i focus, aconsegueixen crear una ambient tens durant tota l’obra, que acaba amb l’explosió final. L’evolució de la història es va succeint d’una manera natural, creant un ritme precís, d’acord amb el to i la voluntat de l’obra.

Una història coneguda, des d’un punt de vista diferent, que farà gaudir a l’espectador amb uns números musicals ben treballats i amb un repartiment d’actors joves que mostren un gran talent a cada pas que fan.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s