Música i més música

Boheminan Rhapsody, així havia de dir-se la pel·lícula, no hi havia una altra opció. No perquè sigui un dels himnes més emblemàtics de Queen, sinó perquè és la definició perfecta del que va ser i continua sent aquesta banda i el seu líder, Freddy Mercury.

La creació, ascensió, “declivi” i ressorgiment de la banda, amb un final que tots coneixement malauradament, queden reflectits per Bryan Singer de manera dinàmica, alhora que emotiva i divertida. La trajectòria de la banda, dels 70 fins a mitjans dels 80 –que és el tram que se’ns explica aquí- es podria haver fet pesada, redundant en els episodis més coneguts de la seva història, els més glamorosos, però segurament menys interessants. Aquí, però, es parteix de la vida personal de Freddy Mercury sense entrar en el judici o la valoració dels seus actes, es deixa pas a la fluïdesa de la seva personalitat i com la seva passió i sensibilitat el van portar a cadascuna de les etapes de la seva vida o a fer el què va fer. Ni jutja, ni és sensacionalista. És un film testimonial de quina va ser la figura de Mercury, com es va formar i què va significar la creació de Queen per ell.

El ritme de la trama és ràpid, i s’agraeix perquè són dues hores de metratge, fent pausa a la història en els moments claus i importants, com la creació d’alguns dels himnes d’aquesta banda, ja sigui Bohemian Rhapsody, We will rock you o Another one bites the dust.

La interpretació de Rami Malek com a Mercury està estudiada al detall, cada mirada i cada gest ens apropen al líder de la banda. Els seus diàlegs amb al resta de la banda i amb Mary, interpretada per Lucy Boynton, sobretot aquests darrers, són exquisits. Sense floritures, creant tensió i emoció en el moment que correspon, fent riure a l’espectador en la situació adequada.

L’estructura musical de la pel·lícula és clau en tot el muntatge. Està pensada al mil·límetre. No és un biopic totalment musical, però sí que podem gaudir de la música de Queen i de moments musicals claus de la seva història sense abusar-ne.

Sens dubte, un dels millors moments de la pel·lícula és la recreació del concert de Queen al Live Aids al 1985. 20 minuts de concert plasmats a la pantalla amb total detall. La realització i la producció d’aquesta escena fan que l’espectador formi part i revisqui aquell moment històric. Només per veure aquest tros del metratge ja val la pena anar a una sala de cinema i deixar-te envoltar per Bohemian Rhapsody, Radio ga ga o Hammer to fall. Quina enveja a aquells que ho van poder viure en primera persona.

He de confessar que vaig cantar durant tota la pel·lícula –lipsync- cadascuna de les cançons que es van anar apareixent i que l’emoció em va atrapar al final com si hagués viscut, per un moment, el retorn de Queen.

La sala estava plena i van esclatar els aplaudiments al final de la projecció. Aquest és el millor resum. Així, val la pena anar al cinema.

Queen s’ho preguntava, Who wants to live forever?, crec que ells, de moment, ho estan aconseguint.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s