Més història, menys musical

Tres èpoques: infantesa, adolescència-joventut i edat adulta. Aquestes són les tres etapes de la vida que Alison Bechdel ens explica, en primera persona, a l’adaptació del musical de Broadway Fun Home que es pot veure al Teatre Condal dins del projecte Onyric, amb el qual els musicals tornen a envair el Paral·lel de Barcelona.

L’Alison adulta vol descobrir, repassant la seva vida, què va passar perquè el seu pare, quan ella era una jove universitària, va morir. Ens fa un repàs, totalment musical, per la seva infantesa, quan la connexió amb el seu progenitor era tan especial que s’entenien a la més mínima. Com va viure en una casa, que semblava un museu de la restauració, amb els seus pares i germans. Va recordant detalls, fent salts en el temps, des del moment en què va descobrir que li encantava dibuixar fins que va tenir la seva primera història d’amor a la universitat. Moments, instants, que busquen trobar alguna pista que li faci descobrir perquè es va produir aquell tràgic final. I la història no es pot explicar més, perquè sinó es desvetllen elements que esperen sorprendre a l’espectador.

La història, la trama, és magnètica, creant sospites, hipòtesis, en l’espectador que intenta esbrinar pel seu compte cap a on anirà la narració. Els personatges, bastant complexos tots plegats – a excepció dels dos germans, però tampoc cal-, estan dibuixats d’una manera acurada, les seves personalitats es van desvetllant a poc a poc a mesura que text i cançons van apareixent a escena.

L’escenografia està cuidada al detall, molt treballada, i ajuda a la narració de la història amb cada element. Tot té un sentit i un perquè a dalt de l’escenari. I els intèrprets, es valen molt intel·ligentment de cada detall.

De les interpretacions destacar especialment Mariona Castillo i Clara Solé, les Alison adulta i universitària, respectivament. Solé, concretament, connecta molt amb el públic, i aconsegueix eclipsar als seus companys d’escena en més d’un moment.

Musicalment està molt ben treballada i les veus, la majoria, aconsegueixen acaparar l’atenció de l’espectador cada vegada que sona una nota. Potser es troba a faltar més moments musicals de Castillo, et quedes amb les ganes de veure-la explosionar o hipnotitzar amb algun tema més destacat.

Com a musical, i això ja neix de la versió original de Broadway, es queda una mica curt. En alguns moments, sí que et deixes volar per la cançó que estan entonant els personatges, però moltes de les cançons funcionen com a excusa per determinar el gènere de l’obra. Segurament el text sense cap cançó tindria la mateixa força. No hi ha cançons memorables o que et deixin completament sense alè, un tret característic de qualsevol gran musical. La música i les seves lletres naveguen entre els personatges, passant una mica desapercebudes, sense treure protagonisme al text en cap moment.

Falta aquella força, aquell rum-rum que et queda al cap. Que surtis de l’espectacle entonant les notes d’una melodia de manera repetitiva i incansable.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s