El temps, a vegades, es dilata massa

Els Fontanals i els Isern són dues famílies barcelonines que s’han anat trobant al llarg de les dècades. Des de 1898 fins a 1978 o al revés, segons com es miri. Això sí, el que no canvia és un any i un lloc clau en la seva història comuna: el 1938  a Sant Felip Neri. Ara potser trobeu una mica descabellat tot aquest ball de xifres, d’anys, però tot té un sentit a IF-FI, l’obra elaborada pel Laboratori Peripècies de la Sala Beckett, coordinat per Sergi Belbel i que, a través de la història d’aquestes dues famílies, posa el focus en la idea del temps.

En aquesta ocasió, se’ns proposa una obra teatral concebuda d’una manera bastant poc habitual. Els espectadors es divideixen en dues sales –si vas acompanyat, és interessant separar-se per viure l’experiència d’una manera diferent-: en una els intèrprets expliquen la història dels anys extrems al punt central i, a l’altra, es narra del punt clau als extrems. Dues famílies, dues maneres d’explicar la història, i tot culminat amb un denominat “forat negre” que serveix per arrodonir la trama.

Com a tècnica teatral es tracta d’una gran experiència per a l’espectador, que es va endinsant en la història d’una manera natural fins a quedar atrapat pels personatges. La intriga et va creixent mentre especules per saber d’on venen i on acabaran les dues famílies (o al revés). El treball actoral és excel·lent, especialment en la vessant dels intèrprets masculins, que aconsegueixen mimetitzar-se amb els seus personatges.

La posada en escena és un joc de malabarismes que funciona molt bé, amb un apartat més visual –el que correspon al pas dels anys- i un altre d’interacció amb el públic, que ha d’avançar o retrocedir amb les seves cadires per l’escenari. Aquest joc crea un vincle necessari i molt intel·ligent entre l’espectador i l’obra.

L’estructura de la narració, dividida en tres parts, dues d’elles amb els espectadors separats i l’última en un fossar conjunt, funciona molt bé per la història que s’està explicant, tot i que la intensitat que s’aconsegueix amb les dues primeres parts queda desinflada al final. El tercer acte es dilata massa en el temps, explicant els forats d’algunes escenes anteriors que no calien, que es podrien haver sobreentès, creant un lligam més fort amb l’espectador. Segurament amb un text més reduït en aquesta última part, l’obra hagués acabat d’arrodonir-se, obligant al públic a quedar-se enganxat fins al darrer minut. En comptes d’això, aquest text excessivament llarg i explicatiu fa que l’espectador acabi desconnectant d’un moment a l’altre, al mateix temps que es planteja si no hagués estat millor quedar-se sense veure aquest final.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s