Ad-dic-ció a la telenovel·la 2.0

“Se me olvidó cancelar los mariachis” és ja una frase icònica d’aquest 2018 y la culpa la té absolutament Manolo Caro, creador de La casa de las flores, i dels guionistes de la que s’ha convertit, indiscutiblement, en la sèrie d’aquest estiu. Els que tingueu prejudicis per la denominada com la “primera telenovel·la de Netflix”, esborreu-vos del cap qualsevol objecció a conèixer la història de la família de la Mora. Us esperen 13 capítols, que no arriben a mitja hora, de riures i moments indescriptibles. Us crearà addició, perquè voldreu saber més i més d’aquesta família “atípica”.

La casa de las flores és la floristeria que regenta Virginia de la Mora, la matriarca d’una típica família mexicana de telenovel·la. Bé, típica potser només a l’inici, perquè després d’un primer capítol ancorat en la tradició d’aquest gènere televisiu, la revolució s’apodera del guió i dels seus personatges. Tot comença amb una festa d’aniversari per Ernesto, el pare, que reuneix a família i amics. És llavors quan coneixem els tres fills de la Mora: Paulina, la gran, que és la responsable i encarregada de posar en ordre família i negoci; Elena, la mitjana, arquitecta que viu a Nova York i que torna a casa amb el seu promès; i Julián, el petit, que té més d’un secret amagat. Enmig de tota la celebració, es descobreix el cadàver d’una dona que s’ha suïcidat a la floristeria. Es tracta de Roberta, qui resultava ser l’amant d’Ernesto. I ja s’ha embolicat tot plegat. No és l’única sorpresa del primer capítol, però tampoc cal desvetllar-ho tot.

I aquí comença un guió ben elaborat, amb uns personatges que comencen sent l’estereotip de qualsevol telenovel·la, però que a cada capítol van mostrant la seva complexitat dins de la família i també la societat mexicana. Tots ens regalen moments intensos i molt divertits, però, sens dubte, qui es guanya a l’espectador és Paulina. Cecília Suárez, dóna veu a aquesta dona que amb la seva particular manera de parlar (per síl·labes) s’ha acabat guanyant a tots els espectadors de la sèrie. És d’aquells personatges que a l’inici creen animadversió, però que acaba introduint-se en la ment i el cor del públic a través de la trama, les emocions i els sentiments que la componen.

Entre els personatges també hi trobem a Paco León, que dóna vida a un transsexual (no desvetllaré quina és la seva història) amb una naturalitat que elimina qualsevol de les crítiques rebudes abans, fins i tot, d’interpretar el personatge.

La característica principal d’aquesta sèrie és que sota un vel de comicitat i entreteniment, parla de temes molt importants, especialment tractant-se d’una història ubicada a la societat llatinoamericana: transsexualitat, bisexualitat, tradicions, família, amor. Fàcil de dir, però complex de plasmar en un guió que transmet una naturalitat a l’abast de pocs escriptors.

Si hi ha un element característic en aquesta sèrie és la música. El primer capítol comença amb Hoy no me puedo levantar, que fa tota una declaració d’intencions. Podem escoltar música de Gloria Trevi, Mecano, Verónica Castro (la mare de família), i Alaska, entre altres. De fet, una escena clau de la trama es construeix sobre la base de A quién le importa.

Parlar gaire més de La casa de las flores implicaria que s’escapés més d’un spoiler i no seria just per aquells que no l’hagin vist. Només dir que cada capítol té el nom d’una flor, el significat de la qual deixa bastant clar cap a on aniran els propers 30 minuts de diversió. El primer: Narciso, símbol de la mentida.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s