BCN Film Fest (III): desconnexió i amistat

Els 35 son els nous 25. Això ho diem, especialment, aquells que voltem aquesta edat. Però si una cosa té de certa aquesta afirmació és que generacions anteriors amb 35 anys ja ho tenien tot organitzat a la seva vida, ho tenien tot molt clar. Almenys, alguns. Avui dia, els 35 haurien de ser la consolidació de la realitat de cadascú i, en molts casos, encara s’està perdut pensant quin és el futur o què s’espera de la vida. Sembla molt filosòfic tot plegat, però és una reflexió interessant que fa la gent de la meva edat i també l’Elena Trapé a la seva nova pel·lícula Les distàncies.

El film, guanyador del Festival de Màlaga, es va estrenar a nivell català al BCN Film Fest i va captivar al públic com ho va fer llavors i com segur que ho farà a la tardor quan s’estreni a les sales de cinema. La història serà molt familiar per alguns dels espectadors: tres amics de la universitat – i la xicota d’un d’ells- decideixen fer-li una sorpresa pel seu 35è aniversari a un quart que, des de fa uns anys, viu i treballa a Berlín. La sorpresa que s’emporta el berlinès d’adopció no és precisament bona, ja que sembla ser que arriben en un moment no gaire bo de la seva vida. I el que sembla una reunió d’amics molt esperada, es converteix en un cap de setmana destinat a amagar les pors i misèries de cadascú per fer veure que no ha passat el temps i que tot va bé. Però no és així, les distàncies entre cadascun d’ells afloren i provoquen allò que tots volien evitar.

De resolució difícil, però encertada com la realitat que ens envolta, Trapé aconsegueix en aquest film donar una forma definida als personatges, que es van destapant a mesura que avança el metratge. Miki Esparbé, Alexandra Jiménez, Isak Ferriz, Bruno Sevilla i María Ribera evolucionen juntament amb els seus personatges, obrint a poc a poc el seu jo intern de cara a l’espectador, descobrint-nos que els estereotips marcats no sempre s’ajusten a la realitat, i que aquells personatges que semblen més nets i clars, tenen un rerefons més complicat.

L’elecció del repartiment no podria ser més encertada, mostrant realment al públic uns amics desconnectats pel temps i les circumstàncies, amb molts problemes per resoldre.

Que l’escenari sigui Berlín, segon va explicar Esparbé a la presentació del film, no és casual, ja que als 2000 semblava que aquella era la ciutat del futur per a moltes professions (ho hem vist en altres cintes que mostraven la ciutat alemanya com a solució davant la crisi laboral al nostre país). Trapé aconsegueix que l’escenari de la trama també es comporti com un personatge més, donant lloc a les situacions que provocaran l’esclat de totes les opinions callades durant anys.

El ritme de la pel·lícula s’ajusta perfectament a la narració de la història, sense córrer a explicar res més enllà del què ens interessa per anar paint la vida dels cinc personatges que veiem en pantalla, al mateix temps que reflexionem amb ells de la nostra vida, d’allò que es desitja idíl·licament als 18 anys i que a vegades no s’acaba complint. De la modificació dels nostres somnis, de la realitat que ens toca viure i que ens obliga a adaptar-nos a cada pas que donem.

Nosaltres, com ells, marxem a Berlín i en tornem canviats, modificats, readaptats.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s