BCN Film Fest (I): Emoció, història i amor

The Guernsey Literary and Potato Peel Pie Society és un caramel per als amants dels llibres i les històries commovedores. Ens situem a Anglaterra, un cop acaba la Segon Guerra Mundial. Mentre algunes ciutats com Londres estan en reconstrucció, tant físicament com moralment, a altres zones del país encara hi ha cicatrius de l’ocupació nazi que no poden explicar-se en veu alta.

La narració del film comença amb una escriptora, Juliet Ashton, que després d’escriure històries divertides sota un pseudònim rep una carta que li donarà un tema per escriure el seu proper relat, això sí, a través de la seva pròpia veu literària. Aquesta carta, enviada per un granger de l’illa de Guernsey, li obra els ulls a una realitat que encara no coneixia: les conseqüència de l’ocupació nazi fins als fonaments d’algunes poblacions del territori.

Aquest film, que ha servit per inaugurar la segona edició del BCN Film Fest, està basat en un llibre amb el mateix títol de Mary Ann Shaffer al 2010. La narració al llibre es desenvolupa a través de diferents cartes enviades pels habitants de l’illa a l’escriptora protagonista, que les recopila i n’acaba extraient un llibre. En aquesta ocasió els productors, com van explicar durant la presentació de la pel·lícula, van optar per convertir tot els emissors de les cartes del llibre en un de sol, el granger protagonista – i esperat interès amorós de l’escriptora-.

No cal dir que la posada en escena de tota la pel·lícula és un luxe per a qualsevol producció basada en la Segona Guerra Mundial. No falta cap detall, d’això s’ha ocupat molt bé l’equip que hi ha al darrera de la recreació de cada escenari. Per Mike Newell, el director, era molt important la diferenciació entre el món rural de l’illa i la ciutat reconstruïda.  De fet, l’escenari on es viu la història, on comença i on acaba, i tot el procés pel qual passa, té molt a veure amb aquesta. Influeix i marca a tots els protagonistes d’una manera o una altra.

Si una cosa s’ha de remarcar d’aquesta cinta és l’evolució dels personatges que es van descobrint al llarg del metratge i la seva descripció acurada, feta de mica en mica en el transcurs de la història. Tots tenen alguna cosa a aportar a la narració, des de l’inventor del pastís de pela de patata fins a l’editor de la protagonista, passant per una elaboradora de ginebra artesana o un nen que ajuda al seu avi a atendre als clients de correus. I en la riquesa d’aquests personatges està l’essència real de la pel·lícula, perquè sinó seria una història més – de les milers que hi ha – d’una època terrible.

Evidentment, no podem defugir del personatge principal, Juliet Ashton, a qui dona vida Lily James. Una actriu que va refermant el seu encert a l’hora de triar pel·lícules (de Cinderella a Pride and Prejudice and Zombies, passant per Baby driver, entre altres). Aquí representa a una dona moderna, feta a si mateixa que ha construït la seva vida i que és autosuficient, amb la seva feina i els seus diners, sense necessitat de tenir un marit. Un personatge que evoluciona d’una manera molt natural al llarg del film com a conseqüència del que està vivint. És una dona amb un passat dolorós que acaba entrant al passat trist d’un grup de gent molt peculiar. Llàstima que en la història aquesta dona forta acabi caient de ple en un clixé, però això és més culpa del guió que no de la seva interpretació, que torna a ser impecable.

De Matthew Goode només podem dir una cosa dolenta: que surt de manera gairebé testimonial. I això hauria de ser delicte, perquè tot el que fa aquest actor és per emmarcar. Les seves petites intervencions com a editor, i millor amic, d’Ashton donen peu a moments divertits i emocionals que ens aporten una mica de llum al passat de la protagonista. Tots aquests moments són indispensables.

Per la part interpretativa, també s’hauria de remarcar a les diferents actrius que ens presenten a personatges femenins molt potents. Ens apropen diferents generacions de dones però amb un gran tret comú: són dones fortes i empoderades, que tenen uns ideals i el coratge per seguir-los. Jessica Brown Findlay (Elisabeth), Katherine Parkinson (Isola) i Penelope Wilton (Penelope) interpreten als seus personatges amb duresa, fortalesa i melancolia, aportant tota la veracitat necessària a les seves històries.

Així doncs, tot i que el desenllaç de la història sigui previsible – i també esperat, no ho negaré – això no afecta en res a la narració. Hi ha moments divertits, tristos, dramàtics, emocionals –caurà alguna llagrimeta- i tot allò que es necessita per veure a la pantalla una història commovedora i entretinguda.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s