90 minuts de MÚSICA

Sala Razzmatazz plena a vessar. Així esperava el públic a Manu Guix en el concert de presentació del seu últim disc “Després de tot”. Encara que no ho sembli, omplir aquesta sala no està a l’abast de tothom i Guix ho sap. Per això, només començar donava les gràcies a tots els presents ja que, segons les seves pròpies paraules, després d’anys “picant pedra” li resultava increïble haver omplert la sala fins a la bandera. I s’ho mereixia, perquè aquest nou àlbum “el millor de la meva vida”, segons confessa, té tot el que un amant de la bona música necessita.

He de dir que encara que escrigui com una fangirl a partir d’ara, les meves paraules només traslladen tot el que es va poder sentir divendres al vespre en aquell reducte barceloní.

El públic va estar entregat des de les primeres notes fins el final del concert, aproximadament d’una hora i mitja. Persones que demanaven més i més, i que haguessin aguantat moltes  gaudint de la música en directe d’una banda formidable capitanejada amb un lideratge sublim. Guix es va deixar la pell, l’emoció i els sentiments en cada cançó, igual que tota la banda que portava, excepcional del primer a l’últim: secció de vents, cordes, guitarra, baix, bateria i, ell, al piano i teclat.

Va ser el tema que dóna títol a l’àlbum l’encarregat de donar el tret de sortida del concert. A mesura que avançava, Guix introduïa les cançons compartint amb els oients les històries que hi havia darrera de les lletres, de cada melodia. Temes reivindicatius com “Se sent sol”, que crida als quatre vents el dret de qualsevol a ser qui és realment, i al qual acompanya la Judit Neddermann a l’àlbum; històries sensibles com “Temps passat”, la qual gairebé no havia ni de pronunciar, ja que tota la sala la sentia i cantava al mateix temps; cants a la fraternitat i al positivisme amb “Tic-Tac” o “Viatgem pel món”; i declaracions d’amor especials amb “Et compro” o “Puc ser-ho tot”, dedicades a la seva dona i fill, respectivament.

Durant la presentació es va escoltar tots els temes del disc, alguns, però, sense les col·laboracions que es poden gaudir al disc, com l’esmentada amb la Judit Neddermann o amb Pablo López, que no van poder ser al concert per motius professionals. Això sí, a en un moment de la nit, quan semblava que no podia anar a més la festa, van unir-se a l’escenari el cor Messengers que van convertir la sala en un una capella del gospel provocant pell de gallina a tots els assistents.

Tot i que el concert era de presentació del nou disc, no podien faltar alguns dels temes dels seus treballs anteriors. El meu delit per “En tres minuts” va augmentar exponencialment en la versió renovada que es va poder gaudir aquella nit. Joan Carles Capdevila, autor dels arranjaments de corda, havia fet màgia en un tema que ja era una meravella.

90 minuts de música en lletres majúscules que si no vau poder gaudir, espero que tingueu l’oportunitat de viure aviat. Jo ja espero el proper concert.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s