Imagina’t que un dia coneixes a una persona amb la que connectes de cop i passeu una nit junts espectacular. El problema? Que tots dos esteu casats i teniu una vida muntada a la qual no voleu renunciar. Una possible solució? Quedar un cop l’any al mateix lloc on us vau conèixer i passar un cap de setmana junts revivint aquest moment. Aquesta és la premissa d’Un cop l’any, l’adaptació de Same Time, Next Year que Àngel Llàcer dirigeix al Poliorama. Si la trama ja t’atrau, afegeix-li David Verdaguer i Mar Ulldemolins com a protagonistes i ja ho tens tot de cara.
El muntatge és una autèntica delícia, divertit, desenfadat, emotiu i amb un humor brillant. L’evolució dels personatges a través dels anys es desenvolupa amb total naturalitat. Podem veure com el pas del temps els canvia a tots dos, allunyant-los i apropant-los a les persones que eren quan es van conèixer. Viuen moments durs, fàcils, divertits, tristos… com qualsevol parella, però concentrat en un cap de setmana intens.
Verdaguer assumeix el rol d’home indecís, acomodat i honest de manera total i absoluta. Ell és en Josep, no hi ha cap dubte, des del primer moment que surt a escena. Com en treballs anteriors, veure aquest actor donar vida a qualsevol personatge és un autèntic plaer. Ulldemolins, per la seva banda, interpreta a una dona alegre, divertida, desenfada amb les seves contradiccions, però amb ganes de menjar-se el món. La seva energia a dalt de l’escenari contagia al públic, provocant que riem i ens emocionem amb el seu personatge. La química existent entre els dos actors fa que ens endinsem en aquesta relació anual, al mateix temps que compartim les seves desavinences i els seus temors.
Cal destacar molt especialment tot el muntatge audiovisual i musical, perquè se’ns dubte és una de les joies que es podran veure aquesta temporada al teatre català. Hi ha una total precisió i encert en l’elecció dels anys de reunió i els referents històrics que s’hi reflecteixen. Notícies històriques, moviments socials, polítics, musicals… que provoquen empatia i un somriure a tot espectador, tingui l’edat que tingui.
L’únic detall que no acaba de fer rodona la producció és el final. No tant en el fet, sinó en la forma (i no vull fer spoilers). Després d’una obra amb un to divertit i desenfadat, encara que també amb moments tensos i de tristor, l’apunt final és un pèl massa dramàtic que no acaba d’entonar amb la resta de l’espectacle. Tot i així, és un detall minso que no canviaria gens les meves ganes de tornar a veure l’espectacle.
Captures 