Mentides i violència soterrada

Poble coster als EUA. Poble idíl·lic on les famílies que hi viuen són més que benestants. Una nit de festa. Un mort. Interrogatoris als veïns. Històries distorsionades que moltes vegades no s’apropen a la realitat. Així comença Big Little Lies, basada en el llibre homònim de Liane Moriarty.

Però realment, la història, qui és el mort i qui l’assassí, no importen. En aquesta sèrie el més important no és saber l’inici i el final de la trama, és veure el viatge que fan els personatges. I és que la grandesa d’aquesta sèrie són, sens dubte, els seus personatges. I escrit en majúscula i ressaltat amb fluorescent, les seves actrius principals.

Emociona veure que Nicole Kidman ha tornat… i de quina manera! El seu paper com a Celeste és un regal per a qualsevol actriu: dramàtic, sofert, dolorós, punyent. Un caramel per a l’actriu, que l’ha sabut aprofitar i ha demostrat que torna a estar al 100% davant la càmera. El seu Emmy a millor actriu de minisèrie no es pot discutir. L’únic problema és que es debatia amb Reese Witherspoon, que amb el seu paper de Madeleine fa un treball de construcció del personatge minuciós. A l’inici de la trama ens presenta una dona que sembla superficial, però que es demostra més complexa a mesura que evoluciona el personatge. També brillen de manera espectacular Laura Dern (Renata) com a executiva agressiva però amb una preocupació constant per la seva filla o Shailene Woodley (Jane), una mare soltera que té algun secret amagat. Totes dues també nominades a l’Emmy, tot i que només s’ho va poder emportar Dern, Woodley també era una gran candidata.

En el sector masculí, cal destacar sobretot a Alexander Skarsgård, marit en aparença ideal de Celeste però que la maltracta sistemàticament i amb una violència que fins i tot cal apartar la mirada. Era d’esperar que també s’emportés l’Emmy a la darrera gala dels premis per aquesta gran interpretació. Adam Scott, que fa del marit de la Madeleine, té una evolució força semblant a la de la seva dona, més subtil, però igualment mereixedora de tot elogi.

Destacar amb una pinzellada els dos nens més admirables de la sèrie: Darby Camp (Chloe) i Iain Armitage (Ziggy), fills de Madeleine i Jane, respectivament. Tot i la seva curta edat imprimeixen els seus personatges de caràcter i, ho reconec, m’enamora el gust musical de Chloe a cada moment.

La complexitat dels personatges, la seva evolució i el descobriment de les capes internes de cadascun, els masculins inclosos, és el gran encert d’aquesta narració.

Un altre element destacat és l’embolcall de tot plegat. La fotografia realitzada per Yves Bélanger ho envolta tot d’una àrea de fantasia corrupta i misteriosa. El color blau tenyeix totes les converses, les situacions i les emocions. La música, la banda sonora està col·locada estratègicament, conjuntament amb el mar i les seves onades salvatges, formant un ambient de tensió i de violència latent amagada.

A mesura que avancen els capítols aquesta violència amagada va pujant a la superfície en forma de moments o accions que mostren petites mentides que es van acumulant fins que explota tot. No hi ha més remei. En algun moment tot ha de sortir, especialment quan vius sota una gran mentida.

Tertúlia sobre aquesta sèrie al Tot és comèdia de la Cadena Ser:
http://play.cadenaser.com/widget/audio/370RD010000001262265/270/


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s