Previsible però un plaer pels sentits

The Limehouse golem té tot el què l’amant del cinema ubicat al Londres victorià pot desitjar: ambientació fosca, brutícia, violència, sang, misèria i supervivència. Si a més, li sumes a un assassí en sèrie i un inspector que el busca dins del tripijoc de les pistes, ja ho tens tot a punt per passar una bona estona al cinema.

En aquesta ocasió, se’ns presenta un criminal que esquartera, en certa manera, a les seves víctimes al barri de Limehouse i al qual li han posat el sobrenom de golem. L’encarregat de descobrir a l’assassí és l’inspector Kildare, magníficament interpretat, com sempre, per Bill Nighy, que anirà seguint les pistes fins aconseguir resoldre el misteri.

Com a història en sí mateixa no té cap element original i és, especialment cap a la meitat del metratge, força previsible com serà el desenllaç. Això sí, té la capacitat de mantenir-te enganxat a la butaca amb la seva posada en escena, amb alguns moments una mica difícils de digerir per segons quins estómacs i, sobretot, pels seus personatges. Més aviat, per la interpretació dels actors que li donen vida.

Bill Nighy té la capacitat innata de fusionar-se amb els personatges que interpreta, tan se val que sigui el director d’una ràdio pirata (The boat that rocket), un cantant que vol ressorgir de les seves cendres (Love actually), un actor de mètode (Their finest) o, en aquest cas, un inspector de policia. Cada moviment, cada paraula és Kildare. No hi ha cap dubte.

Olivia Cooke (Bates motel), que dóna vida a Lizzy Cree, és un autèntic descobriment. La seva mirada transmet cada sentiment enfosquit de Lizzy, arribant a desequilibrar a l’espectador en algun moment. Douglas Booth (Pride + Prejudice + Zombies) es fa visible a aquell públic que fins ara no s’havia fixat en ell quan interpretava papers secundaris, difícils de destacar. Aquí, donant vida a Dan Leno, es treu una mica l’etiqueta de secundari oblidable. S’ha de fer una menció també per l’espanyola María Valverde (Tres metros sobre el cielo) que, a poc a poc, està fent-se un lloc en el cinema internacional i en papers no encasellats. Veiem una Valverde més madura i més interpretativa, una alegria per l’espectador.

El guió és intel·ligent, transcorre amb agilitat amb un ritme cinematogràfic adequat i natural. No serà de les pel·lícules que faran història, però sí de les que no lamentes haver gaudit en pantalla gran.

Juan Carlos Medina aconsegueix amb la seva segona pel·lícula, després d’Insensibles, transmetre la seva visió misteriosa i fosca del cinema. Com l’anterior, aquest film es podrà veure en el marc del Festival de Sitges i no és d’estranyar, té tots els elements per aconseguir deixar un bon gust de boca als espectadors.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s