Previsible però encantadora

Dins de la secció oficial del Bcn Film Fest’17.

Abans, durant una guerra, aquells que ho manegaven tot, ja fossin governants o els militars al càrrec, tenien com a objectiu principal que la moral no decaigués entre les seves tropes i els ciutadans que l’estaven patint. Un objectiu especialment difícil d’aconseguir durant la II Guerra Mundial, quan la informació estava més a l’abast de la població que en altres moments històrics. És l’època de la proliferació, entre d’altres, del cinema, i els governants dels diferents països en guerra van veure en aquest mitjà una nova eina de propaganda i injecció de moral.

Aquesta és la base des d’on parteix la pel·lícula Their finest (Su mejor historia), basada en la novel·la Their Finest Hour and a Half de Lissa Evans. El govern britànic detecta que la moral dels seus ciutadans va decaient per l’escassetat de menjar i els constants bombardejos a les seves llars i veu en la creació d’una pel·lícula optimista i heroica la millor manera d’animar al poble. Per a aquesta nova pel·lícula necessiten noves idees i aquí és on entra Catrin (Gemma Artenton), una jove que ha publicat alguns diàlegs a les tires còmiques d’un diari i que, a petició del guionista Tom Buckley (Sam Caflin), és contractada pel govern perquè treballi en el guió de la nova pel·lícula. Són els anys 40 i en aquell moment no es considerava que les dones poguessin fer res més que cuidar de la llar i els fills, d’aquí que hi hagi una guerra de sexes constant durant el film.

Es tracta, bàsicament, d’una pel·lícula que utilitza la premissa abans esmentada per demostrar una estimació al cinema per part no només de la directora sinó també dels guionistes i dels actors que intervenen. Tot i que previsible en la majoria del seu metratge, en algun moment puntual hi ha un gir de guió que deixa a l’espectador amb la boca oberta sense creure’s el canvi de rumb.

Lone Scherfig dirigeix aquest film amb molta cura, observant cada detall de l’escena, col·locant cadascun dels elements imprescindibles per transmetre a l’espectador com es creaven les pel·lícules als anys 40. De la mateixa manera, cada personatge té un paper determinant en la història, encara que sigui secundari.

Pel que fa als actors, la protagonista és Gemma Artenton que es posa a la pell d’una de les tantes dones que treballaven al cinema en aquella època i que no tenien el reconeixement que es mereixien. Aconsegueix donar-li al seu personatge la força i la determinació necessària per atorgar-li la veracitat que es mereix. Sam Clafin, que dóna vida al guionista Buckley, un home enfadat amb el món però reconeixedor del talent de Catrin, està correcte, com sempre. Ens entendreix alhora que ens esvera amb alguns comentaris, i ho fa d’una manera molt natural. I no podem obviar un personatge com Billy Nighy. Es podria dir que Nighy és el lladre d’escenes per excel·lència. A qualsevol pel·lícula que participi acaba atraient el focus d’atenció tingui a qui sigui al seu costat. I aquí no és cap excepció. Poques són les seves escenes, però a totes brilla i a cada diàleg esperes el moment en què aparegui el Sr. Hilliard, el seu personatge.

Els millors moments es troben, evidentment, en els diàlegs de Hilliard amb qualsevol altre personatge  i en les pica-baralles dialèctiques entre Catrin i Buckley.

Potser aquesta pel·lícula no us canviarà la vida, però anar a veure-la no serà una pèrdua de temps i, a més, sortireu de la sala amb un somriure.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s