I qui és perfecte?

sugar

“Estimada, ningú és perfecte”. Això diu el personatge d’Osgood Fielding III al final de la pel·lícula Con faldas y a lo loco (1959) en la versió espanyola d’aquest clàssic de Billy Wilder. I sí, ningú és perfecte, però la versió teatral i musical d’aquest film que porta Som-hi films a l’Eixample Teatre de Barcelona s’hi acosta. Sugar, ningú és perfecte, aglutina tot allò que pot enamorar als amants dels musicals i a aquells que volen quedar captivats pel teatre. Música en directe (quina banda de jazz a dalt de l’escenari!), actors que es deixen la pell (i la veu) per interpretar els seus personatges i diversió des del primer minut.

Sugar, com el clàssic de Wilder, ens explica la història de dos músics que es vesteixen de dones per infiltrar-se en una banda, composta només per noies, per escapar d’un gàngster que els busca per matar-los, després d’haver-lo vist matar a un home. I així és com comença l’enrenou. Perquè, com és d’esperar durant aquest viatge, hauran de fer-se passar per senyores i adoptar les seves maneres, i això comportarà molts embolics. Tot s’enreda encara més quan un dels dos músics, en Joe, s’enamora de la Sugar del títol, i planeja com aconseguir-la. Mentre Jerry, l’altre músic, haurà d’intentar que un multimilionari (Osgood) que s’ha fixat en “ella” no se sobrepassi amb les mans i les atencions.

Tot el repartiment de la producció és digne de menció, però cal destacar el paper dels dos músics, amb un especial interès per qui dóna vida a Jerry.

Xavi Duch (Jerry/Daphne), que l’hem pogut gaudir a altres musicals com El Petit Príncep, aquí explosiona dalt de l’escenari. És un plaer veure’l convertir-se en Daphne, adoptant la personalitat d’aquesta senyora i cadascun dels seus moviments. I això se li suma una veu que transmet al mil·límetre cada petita evolució del personatge.

Rubén Yuste (Joe/Josephine/Junior) aconsegueix transmetre la bogeria de canviar de personalitat cada 5 segons: de saxofonista a milionari, passant per una senyora concertista. La seva veu s’imposa en els números musicals, deixant clar que ha pujat a l’escenari per quedar-se molt de temps.

Bealia Guerra (Sugar) és l’encarregada de posar-se al paper que va portar al cinema Marilyn Monroe i, com ella, ens presenta una noia innocent que no es valora gaire a sí mateixa però que busca el mateix que tothom: la felicitat. Guerra porta als espectadors, amagada rere una capa d’insubstancialitat, la fragilitat del personatge.

I no ens podem oblidar de l’element que embolcalla tota la producció: la música. La banda que hi ha dalt de l’escenari ens transporta a la màgia del anys 20 amb peces de jazz sublims, interpretades d’una manera exquisida. Peces molt ben aprofitades per als números de ball que se succeeixen al llarg de l’obra i que deixen clar que no només hi ha bons actors en aquesta obra, sinó que també són grans ballarins i cantants.

Els protagonistes canten en més d’una ocasió “faré el que sigui per la Sugar”, doncs bé, jo m’hi sumaria per tornar a repetir i gaudir d’aquesta representació demà mateix.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s