Burton torna a casa

missperegrine

Feia temps que no retrobava en Tim Burton de la fantasia, la infància i els contes extravagants a què em tenia acostumada. Val a dir, ja d’entrada, que segurament no serà una de les millors pel·lícules de la seva filmografia, però El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares combina tots els elements d’un film 100% Burton.

Basada en la novel·la de Ransom Riggs (2011), ens trobem amb un nen (Jacob) que se sent fora de lloc en el seu dia a dia, amb una relació molt especial amb el seu avi, qui de petit li explicava contes que, sembla ser, no eren del tot fruit de la seva imaginació. Amb la “pèrdua” del seu avi, Jacob investigarà si tots aquells contes eren, en realitat, el relat de joventut del seu avi. En aquesta cerca, es trobarà amb Miss Peregrine i els nens “peculiars” del títol.

Rodada amb aquella aura de fantasia, colors vius i personatges estrambòtics a què ens té acostumats el director, no deixa de ser un conte apte només per aquells àvids d’històries fantàstiques. Viatges amb vaixells fantasmes, nenes que floten, nens invisibles, educadores que es transformen en ocells… tot envoltat dels paisatges verds d’una illa anglesa.

Cal agrair que en aquesta ocasió Johnny Depp s’hagi quedat a casa per gaudir de la peculiar, i a vegades menystinguda, Eva Green (Casino Royale, Penny Dreadful), que com a Miss Peregrine és part fonamental de la història.

Asa Butterfield (El juego de Ender) dóna vida al nen marginat que, en realitat, és molt especial. Té un poder, una peculiaritat, clau per a la supervivència de la resta de nens. Com ja va fer a La invención de Hugo, amb la seva mirada innocent però plena de coneixement ens fa d’eix per explicar qui són aquests “nens peculiars” i perquè corren perill.

Samuel L. Jackson (Los odiosos ocho, Pulp Fiction), el dolent de la història, és potser el que surt més malparat en  la manera de portar-lo a la gran pantalla. No acaba d’encaixar bé en tot plegat. Val a dir, però, que tenir en ment tots els personatges que ha fet per a Tarantino en els últims anys segurament no ajuda a que aquest “dolent” ens acabi de convèncer.

No espereu trobar el Tim Burton d’Eduardo Manostijeras, Sleepy Hollow, Sweeney Todd o Big Fish, però sí trobareu el seu esperit. Sembla que, després de fracassos com Big eyes o Sombras tenebrosas, torna a encaminar-se cap a les  històries de monstres entranyables que provoquen en nosaltres empatia i, sobretot, un amor incondicional.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s